Com que ha començat la campa-nya... els parlaré de cuentus. Sempre vaig sospitar que els contes infantils tenien, tenen, la majoria d'ells, gat amagat. La Caputxeta, Els set nans i la Bancaneus, La Ventafocs... A mi, de fet, no m'han fet mai el pes i sempre que he pogut me'ls he estalviat. Ara els qualifiquen de sexistes i fins i tot en proposen la retirada de biblioteques públiques i d'escoles.

A mi, de La Caputxeta el que em va impactar més de tot és quan surt intacta de la panxa del llop, obert en canal i sense anestèsia. La bella dorment l'he trobat sempre soporíferament avorrida, i Els set nans... No sé ni com dir-vos la imatge que em ve al cap quan em venen els set nans. Això de la Ventafocs sempre ha estat de jutjat de guàrdia. S'han de retirar els contes sexistes? Doncs ja podem anar preparant la foguera que n'hi ha una pila. Potser que hi donem la volta i els reexpliquem ensenyant el que no s'ha de fer. No en tinc ni idea. Quan el problema és un llibre... potser que reflexionem els lectors.

Quan em va tocar vaig evitar llegir els contes tradicionals als meus fills. I això que me'ls reclamaven, però passava que m'avorrien i... sí, ho confesso: era dels pares que s'adormien explicant un conte als fills amb el llibre a les mans. De vegades ells, em despertaven. A tu no t'ha passat mai? Per això, per evitar adormir-me i passar amb bona nota l'hora-del-conte-d'abans-d'anar-a-dormir... me'ls inventava. Pel morro. Sense saber ni de què aniria, m'inventava cada dia un conte. No creguin, no és tan difícil... si saps com. T'asseus al llit, busques amb la mirada algun objecte de l'habitació i a partir d'aquí.. tires milles. Els meus fills flipaven mandonguilles. Quan vaig sentir-me iniciat vaig passar a la segona fase -de més risc- en què jo mateix era el prota real del conte i els feia creure que allò m'havia passat de veritat. Si volia triomfar encara més, també feia sortir uns nens que s'assemblaven sospitosament als meus fills. Era genial. I allà no s'adormia ningú. El conte era d'un surrealista que t'hi cagues, amb perdó, però era la millor de les històries. L'endemà els meus fills em demanàvem la continuació. Ja s'ho poden imaginar. Hi havia dies que havia pensat... Déu meu!, per què t'estàs embolicant si podries estar llegint-los La Caputxeta! I ho vaig fer, però en una versió personal.

Vaig tocar el cel un any en què, per Setmana Santa, els vaig explicar el què i el perquè d'aquests dies sants, en una versió molt, però que molt, sui generis. Les epopeies del messies convertides en culebrot amb tota mena de detalls. Sort que no m'escoltava ningú i dubto que els meus fills ho recordin.

Ara mateix tot allò que vaig fer servir per explicar la Setmana Santa deu estar prohibit. El que els deia, que estem en campanya electoral... potser per això els he parlat de contes... Els d'aquests dies... ens treuen el son.