L'anunci de la propera creació d'un parc de les olors a Castellnou de Bages ens evoca, als que ja comencem a tenir una edat, un passat olfactivament esplendorós i prolífic. Algunes d'aquelles olors encara es mantenen, però moltes romanen soterrades sota l'asfalt i el ciment, s'han esfumat o estan a punt de desaparèixer, a conseqüència dels canvis socials, urbanístics i econòmics. Sobretot si parlem del medi urbà, en el qual temps ha les fleques solien fer olor de forn de llenya i podies endevinar per la flaire les fruites de les parades a ulls clucs. Els llibres feien olor de lletra impresa, de cola i de paper. No calia sortir de la ciutat per respirar l'aroma dels ametllers florits, dels pins i els til·lers, l'olor de fusta i de serradures, fins i tot l'olor de la palla i del terra moll després de la pluja. Fins i tot els teatres feien olor de teatre i les esglésies, de cera i de capelleta. Feien olor de vinassa els cellers i els bars, de nata les lleteries, i de tabac i floïd, les barberies. Cada mes desprenia la seva olor característica. Cada carrer, cada barri, cada casa. El pas del temps ha esborrat moltes d'aquestes olors, altres s'han homogeneïtzat, han aparegut nous perfums, colònies exòtiques, les barres d'encens, aromes prefabricades, encapsulades en esprais, capaces de traslladar-nos a un paradís floral imaginari. Ara és possible visitar una casa com qui s'endinsa en un bosc d'eucaliptus o pujar en un ascensor impregnat d'espígol. Què s'ha fet de l'olor del guix de la pissarra, i de les pegues dolces i els caramels, rosegats d'amagat a l'aula? Cada època té el seu catàleg d'olors, i és just que sigui així. També passa amb les cançons, les pudors i els hàbits alimentaris. Tot això em ve al cap després de llegir que aviat tindrem qui ens preservi les olors de tantes plantes aromàtiques, culinàries i medicinals encara presents als nostres boscos i muntanyes, a les riberes dels rius i vora els camins, fora ciutat.