Pel control d'emocions he deixat el seguiment intensiu del judici al procés, ho faig en aquest cas, puntualment i sense que serveixi de precedent, encuriosit per la trucada d'un amic de Càceres que va ser alertat per mitjans espanyols que la meva ciutat s'havia convertit en un reducte de violents secessionistes, assaltacasernes i perillosos agitadors de masses. Que una persona reflexiva i dialogant truqués des de l'altra banda de la pell de brau, alarmada per les informacions de la caverna mediàtica, em va fer recuperar les declaracions del cap policial de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa durant el judici, on s'evidenciava el nostre ingrés amb tots els honors al club Fairy.
Per a l'agent, la mani convocada per l'aturada del 3-O, una de les més multitudinàries de la nostra història, va generar una sensació de «temor» als residents de la caserna. De seguida vaig aclarir al meu col·lega extremeny que aquesta és una ciutat pacífica que des de temps immemorials més que repartir, ha rebut hòsties de totes bandes i que aquell dia la desfilada es va desenvolupar de forma cívica i pacífica tret d'alguns crits en contra dels efectius de la Guàrdia Civil, per altra banda ben lògics tenint en compte l'amanida de garrotades amb què ens havien obsequiat feia poques hores.
En el diccionari de la llengua catalana, temor és sinònim de por, paor i pànic, a l'hora que desconfiança i recel; aquestes dues últimes són sensacions més pròpies dels manifestants cap al cos de seguretat, ben guanyades a pols per les seves actuacions al llarg de la nostra història contemporània. Per evitar espantar els integrants de «la tormenta», hereus de la gallardia d'Hernán Cortés i l'Agustina d'Aragó, com ells mateixos s'han definit a les xarxes socials, a partir d'ara intentarem circular en silenci per davant l'aquarterament, posant el cotxe en punt mort i apagant la música. Vaig acabar explicant al meu amic que aquest adjectiu de temor o por, que és el que provoquen les pel·lícules de Wes Craven o Jon Carpenter i no una pacífica concentració, portat a la dimensió de pànic, provoca les mateixes sensacions en català que en castellà, perquè l'acolloniment és universal. També li vaig dir que dubtava que l'experimentat aquell dia per l'agent i els seus companys, fos comparable al pànic de trobar-te al davant d'algú amb casc, armilla antiavalots i porra a la mà, més disposat a obrir-te el cap per exercir un dret legítim que a compartir una cervesa, o el que havien patit un bon grapat de manresanes i manresans a l'interior d'aquells murs durant la dictadura i la transició «democràtica»; tots ells més autoritzats per parlar d'aquestes emocions viscudes i marcades en pròpia pell, que no pas els guàrdia civils. No sé si el vaig convèncer, però continuem sent amics i em vaig quedar molt a gust.
