Aquesta nit es mor Caparrós, es mor Caparrós, es mor Caparrós...». Això és el que van cantar dissabte al migdia els aficionats ultres del Betis contra l'entrenador de l'etern rival, el Sevilla, unes hores abans del partit que enfrontava els dos equips al feu sevillista. I això va passar a l'estadi Benito Villamarín del Betis, precisament, en el derbi femení que es jugava en la mateixa jornada. Aquestes menyspreables expressions van arribar pocs dies després que el tècnic del Sevilla, Joaquín Caparrós, anunciés que patia una leucèmia crònica, una circumstància per la qual no ha hagut de deixar el seu equip. Al meu parer, això ultrapassa fins i tot el més llunyà dels extrems de rivalitat entre dues entitats, en aquest cas futbolístiques. Es podria fins i tot entendre (no pas acceptar) que en un moment d'enrabiada hi hagi insults entre aficions, però mai desitjar la mort d'algú, per molt rival que sigui. I això fa por perquè denota la falta d'una mínima educació, ja que als que van cantar contra Caparrós tot els està bé. I això no se soluciona amb càstigs exemplars, que serien ben merescuts, sinó amb lliçons com la que van donar la resta d'aficionats bètics (més de 20.000) que van reprovar els esmentats càntics. El rebuig dels mateixos clubs que tenen seguidors d'aquest estil ha de ser el primer pas per erradicar aquests grups (una tasca, s'ha d'admetre, gens fàcil). Riure'ls les gràcies sempre és contraproduent, per molt suport que donin als jugadors els dies de partit.