Hi ha temes que, malgrat la seva complexitat, s'ha de fer un esforç per entendre. De vegades ens trobem davant de les nostres pròpies limitacions. Per molt que intentem comprendre-ho, no en som capaços. Complau especialment veure quan hi ha persones molt més preparades que també demostren la seva perplexitat davant aquest tipus d'esdeveniments. No estic parlant dels forats negres ni del món que envolta els interessos de Waterloo; em refereixo al Brexit. Llegir economistes i politòlegs britànics dir que estan perduts, reconforta. Tant és així, que la Unió Europea ha decidit donar una pròr-roga a les negociacions. David Cameron, el crac que es va especialitzar a fer referèndums que carrega el diable, mai es podria haver imaginat on va acabar la seva opció. No només ha dividit el seu país sinó que ha obert una finestra molt perillosa. Mentrestant, el seguit d'empreses i talent que segueixen abandonant amb comptagotes el Regne Unit es manté. Si no s'ha agreujat es deu al fet que encara hi ha qui confia que no hi haurà Brexit. Veure dia rere dia a la successora de Cameron, Theresa May, en fotografies i a la tele, ja comença a esgotar molts cervells. Salvant totes les distàncies, el Brexit ha servit perquè a les Illes Britàniques no es governi ni es prenguin decisions, com a Catalunya, on es funciona per inèrcia i on la Generalitat no fa ni paperots. Un inversor americà em deia fa uns dies que, de vegades, que els governs no governin és millor que no pas que prenguin decisions que perjudiquin. Li vaig respondre que a curt termini pot funcionar així, però no a llarg termini, on ens estem jugant el futur de l'estat del benestar. No el vaig convèncer. L'únic cert és que amb Brexit o sense, el Regne Unit i la seva imatge mai tornarà a ser la que era abans.
