Que estem en un sistema nascut del xantatge i de l’amenaça del pacte i les armes, que no va compensar les víctimes, ni va condemnar els assassins i els seus còmplices, és un fet. Una democràcia fonamentada des del seu naixement en miserables franquistes convertits del no-res, en una operació de rentat de cara institucional, en grans demòcrates. Un sistema que va fer dels Suárez, Fraga o Joan Carles grans figures de la nostra política, però que res va saber o voler saber dels més de 114.000 republicans que segueixen sepultats en les cunetes i fosses comunes que sembren la terra que trepitgem.

Entre ells, més de 20.000 republicans assassinats i enterrats en un últim acte de profund menyspreu pòstum al costat del colpista assassí al Valle de los Caídos, o els més de 400.000 presos polítics obligats a realitzar treballs forçats per una part còmplice de l’empresariat espanyol. Presó, dolor, mort, menyspreu amb què Franco i el règim van pagar la inestimable ajuda que aquests van aportar a la seva causa, els mateixos que ara continuen exercint poder i han estat els veritables assassins després de la mascarada del petit i sanguinari dictador i la seva santa croada guanyada fa 80 anys. Potser per a alguns resulta innecessari narrar una vegada més en aquestes línies el trist final d’aquella esperançadora aventura que molts recordem cada 14 d’abril i que va suposar la II República per a una endarrerida Espanya; després de tot, qui voldria intentar convèncer els que encara avui veuen en el cop d’estat i en la lluita fratricida una santa croada o un mal ineludible?

A aquests que fan onejar velles banderes i nous odis al sol intentant desmantellar una democràcia que miserablement per complicitat els empara, una democràcia amb lleis per defensar el dictador i els seus i cada vegada més vistosos cadells plens d’odi i mentides malaltisses, mentre persegueix els que simplement assenyalen el seu odi pretenent perseguir i empresonar les idees que no caben en la seva carca mentalitat. Com de forma clara es veu al documental «El silencio de los otros», en una lluita silenciada de les víctimes del feixisme, no oblidem els republicans assassinats per una dictadura aixecada sobre l’odi al progrés, al laïcisme, a la igualtat entre homes i dones, al reconeixement de la diversitat cultural i política dels pobles d’Espanya cristal·litzada en el Front Popular i el Front d’Esquerres. Odi profund a les lluites obreres i a una pagesia organitzada per reclamar el dret a una terra que el seu treball els atorgava, en definitiva, assassinats per un odi visceral a la participació política del poble que va fer la II República.

Un perillós enemic a batre per als que encara avui són una bona part dels poders tradicionals d’aquesta estranya democràcia en una part d’aquesta Espanya carca i desmemoriada. D’aquesta manera, òrfena de tants que van donar la vida per ella i subjugada i tenallada per aquells que sempre la van odiar, va néixer la democràcia a Espanya. No és estrany llavors que tants sentim que vivim una estafa, que les nostres institucions van néixer d’un gegantí xantatge. I d’aquells fangs, aquests llots. Llots en què neix i es desenvolupa encara avui la dreta rància espanyola tan poc inclinada a condemnar la dictadura i la seva apologia, però obstinada a condemnar i humiliar en l’etern oblit aquells que van donar la seva vida per un govern legítim. Legítim malgrat les seves fal·làcies, tot i les campanyes destinades a intentar reescriure la història de manera directa amb l’asfíxia pressupostària de la memòria històrica o de manera indirecta mantenint viu el record dels seus botxins als nostres carrers.

Mai una democràcia pot ser un lloc on es ret homenatge als assassins mentre s’oblida les seves víctimes. Vuitanta anys després, segueixen esperant a les cunetes un simple perdó. Germans, fills i pot ser que nets que hauran de veure com un país cec se segueix negant a reconèixer l’Espanya de Franco com a causant d’un dels grans regnes del terror, un capítol negre de la història que, per molt que prevalgui la veu del silenci, mai podrà tancar fins que se cicatritzi l’última de les seves ferides. Salut i República i no oblidem.