La manca (persistent) de pluges, tot i la neu que encara va caient muntanya amunt, presagia un estiu difícil als boscos. Confio equivocar-me però els experts tenen idèntic parer al meu. Un foc forestal és, per a unes comarques boscoses com les nostres, el més semblant a obrir les portes de l'infern a la terra. Després d'un any (el passat) sense cap ensurt forestal, aquesta temporada torna a presentar unes condicions molt preocupants. Hi ha terres, sobretot berguedanes, que van quedar devastades en el del 1994. El més gran, el més destructor, el que es podia veure des de l'espai, el que va escampar un fum gris que apagava el sol, el que va matar quatre persones, i l'aire feia ferum de fulla de pi carbonitzada. Encara avui, són terres ermes. En la instància final, un jutge ha sentenciat que el va provocar el mal estat d'una línia de corrent d'una compa-nyia elèctrica. La manca de cura va fer que en un demoníac dia de juliol unes guspires calessin en un camp i d'aquí al desastre natural més gran que hem patit els coetanis que habitem al rerepaís de Catalunya. Ha hagut de passar un quart de segle per tancar administrativament aquesta carpeta plena de socarrim i vides esquinçades. Sense possibilitat de cap més recurs, s'ha condemnat Endesa a pagar 37 milions d'euros als propietaris afectats. Aquesta companyia, gegantina i amb bons advocats, ha fet el que s'espera d'una corporació així: han anat recorrent fins a les últimes instàncies per retardar les conseqüències econòmiques d'una catàstrofe social. Va ser una crema equivalent a 60.000 camps de futbol. Quan ha arribat l'última sentència, la justícia s'ha trobat amb un món, el d'avui, que no té res a veure amb el del dia dels fets. Dels propietaris afectats, onze han mort, i la companyia responsable també. Es deia Fecsa i fou absorbida per Endesa, la qual pertany al grup energètic italià Enel. Fou quan a Madrid van dir que l'electricitat d'Espanya abans seria italiana que catalana. I així va ser. El molt italià president d'aquest grup ha arrufat lleugerament el nas quan li han explicat des de la seva filial espanyola que haurà d'anotar una pèrdua sobrevinguda equivalent al preu de fitxar un jugador normalet per al Barça. Per a ell, amb un benefici l'any passat de 3.600 milions, només serà un apunt comptable en alguna partida de diversos o imprevistos.
A manca de la de debò, aquesta pluja de milions servirà per compensar uns quants propietaris de boscos (no a tots) i per no gaire res més. Els pins ferms i rotunds que hi havia a Gargallà i la resta de municipis no s'han recuperat. Hi ha tornat la verdor però els llocs cremats el segle passat són un altre paisatge. Ara apareixen arbres febles, arbustos, mates baixes i, com sempre, males i bones herbes. Tot això hi era abans però era el sotabosc i no es veia. Les capses dels pins ho cobrien maternalment. Més enllà dels que en tenen els títols de propietat, els arbres són un bé col·lectiu. I d'aquesta forma haurien de ser tractats. Quan es declara un incendi, voluntaris de tota mena s'afegeixen als bombers pagats amb els impostos. En el moment de màxima combustió ningú es pregunta de qui són aquells troncs. Les pinyes enceses salten pels caps dels que són a primera línia i el sinistre passa d'una propietat a una altra sense miraments legals. La mirada de futur ha de ser col·lectiva. El rol dels bombers, molt reivindicatius en temes laborals i nacionals, ens ha d'assegurar que tenen els mitjans i la motivació adequada per encarar les emergències que es produeixin a les forests. Ells han de ser l'avantguarda, els primers, els més ràpids i amatents al primer bri de foc. Mentre escric sobre cremor i manca d'aigua, escolto les notícies que anuncien xàfecs per Setmana Santa. Amb paraigües a la platja per salvar l'entorn.
