17 de abril de 2019
17.04.2019

Corona de foc

16.04.2019 | 23:07

Ens aconsella Salvador Espriu des de la Cançó d'albada: «No deixis res per caminar i mirar fins al ponent. Car tot, en un moment, et serà pres». El poeta ens parla de la mort, la seva gran obsessió, però el dia que fem el pas cap a «l'altre barri», si allà no hi ha res i nosaltres mateixos deixem de ser, tant se valdrà el que no haguem caminat ni vist. I si hi ha alguna cosa, el més probable és que sigui tan diferent d'aquesta vida que tant se valgui el que haguem vist i caminat en ella. La recompensa per tot allò viscut consisteix per tant en el fet mateix de viure-ho, i la principal amenaça és la de no ser-hi a temps, de fer salat. Són pensaments que venen al cap mentre la televisió mostra la dantesca corona de flames sobre les naus gòtiques de Notre-Dame de París. Pensaments confusos, entre els quals s'obre pas fugisserament un rampell d'egoisme: «Sort que ja hi he estat», seguit per un sentiment de culpa: «I tots els que encara no, i volien fer-ho?».


Amb sort, encara podran, però no pas abans d'uns anys. Si els danys no són més greus dels anunciats, que ja ho són prou, el temple es reconstruirà, les parts enfonsades de la volta es refaran, el sutge es netejarà, i no serà la primera vegada que es refaran vitralls gòtics a França. Tot està detalladament fotografiat. El president Macron ha promès la reconstrucció com una prioritat nacional, i aquesta bandera la seguiran totes les versions de l'orgull francès, amb algunes grans marques comercials al davant. Cent milions per aquí, dos-cents per allà. Però la imatge del vespre de les flames no se'ns esborrarà, ni les hores en què vam témer un enfonsament total. En ple segle XXI. El gran monument estava rematat per un bosc de bigues de fusta que daten del segle XII. Pura pólvora. Els tretze milions anuals de visitants, no podien haver generat els recursos necessaris per millorar aquest aspecte de la seguretat?


Déu nos en guard d'un ja està fet. Els que havien deixat per a un altre any el viatge a París i al seu temple més emblemàtic hauran d'esperar al final de les obres, que trigaran anys –si el que resta dempeus aguanta. Res no és per sempre. No ho eren les torres bessones, ni els budes dinamitats, ni les esglésies manresanes aterrades el trenta-sis, ni ho és la catedral dels parisencs. El que no haguem experimentat abans d'avui potser demà ja no hi serà. En un moment ens serà pres, i lamentarem la pèrdua d'allò que no hem arribat a tenir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.