Un temple gòtic que es descobrí romànic en la restauració del 1973, situat al cor de Berga, en la plaça que és final del carrer Major i desemboca en la plaça de les Fonts i el Portal de Sallagossa, una de les set portes de l'antiga muralla que tenia la ciutat.

Una església encaixonada entre els altres edificis, com si la casa de Déu fos una prolongació de les altres cases, al davant mateix del palau dels Peguera, i envoltada de misteri per la manca de documentació existent. Tanmateix, les pedres ens parlen per mitjà de la superposició d'estils en una perenne construcció des del s. XIII a càrrec de l'Orde de Malta, a través de la seva Comanda d'Isot, Costoja i Berga del Gran Priorat de Catalunya, d'aquí prové el nom de Sant Joan, ja que els hospitalers es troben sota el patronatge de Joan el Baptista o el Precursor. A la primera meitat del s. XIV, s'hi instal·la una comunitat cistercenca de monges provinents del convent de Valldaura que hi romandrà fins a la segona meitat del s. XVI, quan passa a dependre del monestir de Poblet fins al 1708, que és adquirit per l'Orde de la Mercè, d'aquí l'advocació de la titular d'aquest temple, car els mercedaris hi romanen fins a l'exclaustració del 1835. El 1897 es converteix en parròquia durant dotze anys, moment en què passa a dependre jurisdiccionalment de la parròquia de Santa Eulàlia.

Del 1939 al 1956, Sant Joan dona nom a un dels dos barris, junt amb el de Sant Pere, en què s'agrupen els administradors de la Patum, substituint els antics i tradicionals Quatre Barris de Capdamunt de la Vila, Plaça de Sant Pere, Carrer Major i Raval.

Aquesta és una descripció succinta dels avatars d'aquesta església que és professió d'un credo, experiència d'emocions humanes i fedatària de les vicissituds de la història de Berga. Amb pinzellades hospitaleres, cistercenques, mercedàries i de ciutat perquè la plaça de Sant Joan, i en conseqüència la seva església, formen part del paisatge urbà i dels records de bona part de la ciutadania: trona de les homilies de mossèn Armengou en la missa de 10 del matí dels diumenges, aturada obligada del tabaler per l'Ascensió i en la cercavila dels gegants del dimecres de Patum, estació de penitència de la processó dels Corpus i benedicció amb la custòdia, plaça dels primers tirabols en les passades patumaires, escenari del Ballet d'Adéu en els Elois, espai per a la ballada de sardanes, santuari de castanyeres, parades de roses i llibres per Sant Jordi, terrassa de cafè i esbarjo, i principi i final de les passejades -ara ja perdudes- al carrer Major.

Però entrem novament a aquest temple de dues naus, una de principal i una altra de lateral de menys alçària al vessant nord, que té regust de segles i d'un temps sense pressa; amb lluminàries trèmules de ciris i les cadències dels Goigs de la Mercè i de Sant Jordi, i del Tantum Ergo de Dijous Sant; veus i melodies de l'Escolania queraltina que encara reverberen entre les arcades romàniques de mig punt, les gòtiques acabades en punxa, i els arcs sobreposats a altres arcs; veus trenades que sojornen una dolça letargia en el record de qui ho visqué i s'enfilen amunt, buscant la clau de volta que corona el presbiteri, amb l'elegant finesa de l'estilització de formes, per confluir en el medalló de l'Anyell de Déu, aquell que anuncià Sant Joan, a la vora del Jordà en veure Jesús: «Heus ací l'Anyell de Déu, que lleva el pecat del món».

Entronitzada en la paret de pedra de l'altar major, i com suspesa en l'aire, hi ha la Princesa de Barcelona, la Mercè, amb una boniquesa que no és d'aquest món.

A l'entrada nord, després de traspassar el cancell de vidre, ens trobem la imatge amb les cinc nafres del Crucificat, a qui els fidels, amb devoció, besen els peus.

I en una mena de cova gòtica, oberta en un contrafort, sojorna la imatge de la Mare de Déu de Queralt, amb el desig de ser retrobada pels seus fills d'avui com el pastor de Vilaformiu d'ahir, i descoberta per tothom qui cerca la pau o la tendresa del seu somriure, el recer de la seva mirada i l'escalf de la seva mà, amb esperit d'oreneta.

A Sant Joan experimentem la intimitat del romànic, el desig d'elevar-se del gòtic i la reivindicació neoclàssica de la persona com a centre de la creació. I, a la vegada, copsem l'encís d'un magnífic capitell, amb una gran au esculpida, que podria tractar-se d'un pelicà, el que invoca el sacrifici de Jesús a través de la metàfora zoomòrfica de la seva autoimmolació per salvar els seus fills, i que recull el càntic eucarístic de Sant Tomàs d'Aquino, Adoro Te Devote: «Pie, pellicane, Iesu Domine, Me immundum mundo tuo sanguine» (Se-nyor, Pelicà bo, neteja'm a mi, immund, amb la teva Sang).