És Setmana Santa i sempre, cada any, hi ha un factor que predomina per sobre dels altres: el pronòstic del temps. Ara, dimarts al vespre, preveuen que un front que arriba per l'oest farà baixar les temperatures i generarà pluges en direcció sud i, per tant, diuen que el sol predominarà a Catalunya durant els dies que la majoria de mortals farem festa. Encara que cada vegada s'afina més, pot ser que en llegir aquest article constatem que el pronòstic hagi errat. Fins i tot amb errades incloses, pronosticar, predir sigui el que sigui, ens enganxa perquè és avançar-se al futur, a allò que no acabem de conèixer amb certesa.
El món dels pronòstics va a l'alça i crea un nivell d'addicció a una part important de la societat que té ganes de saber a l'avançada allò que passarà. Al voltant del pronòstic s'ha creat una economia, més enllà de la dels geògrafs o dels físics que es dediquen a la meteorologia. Cada vegada més, els sociòlegs que treballen per a administracions públiques o per a empreses privades tenen un filó de negoci en períodes electorals com els actuals, amb gent que devora les intencions de vot que ens presenten dia sí, dia també, els mitjans de comunicació. Tot i que ara tot és canviant i volàtil, els pronòstics electorals tenen molt de públic. Després, pot arribar el dia de les eleccions i que hi hagi divergències substancials entre la previsió i la realitat, però això serà secundari. L'important és que haurem parlat i debatut sobre els pronòstics electorals, com si del temps es tractés. A la feina, a l'escala, a l'ascensor, al bar, qualsevol lloc haurà estat bo per parlar de les previsions.
Els pronòstics per ser creïbles han tenir una base científica, com més sòlida, millor. Els metges, a partir d'un diagnòstic -que cada vegada tendeix a ser més objectiu- també han de fer el pronòstic de l'evolució de la malaltia, dels dies de recuperació, del temps d'esperança de vida... Malgrat la literatura científica i l'experiència clínica, fer pronòstics sempre és especialment complicat. Tots tenim al cap haver escoltat o llegit allò del «pronòstic reservat», un subterfugi, una expressió que s'ha consolidat al llarg del temps per no haver de dir una cosa que no se sap.
En els darrers anys, abans, durant i després de la crisi -en realitat no n'hem acabat de sortir-, hi ha hagut economistes que han volgut fer d'endevinadors professionals. Han pronosticat sense disposar de la indispensable base científica. Han estat més propers al món de l'atzar que al de les ciències econòmiques. Van pronosticar que la recessió seria lleu i que remuntaríem, però passaven els anys i entre els pocs que feien un bon calaix eren els visionaris que, a partir de bons recursos dialèctics, transformaven les frases predictives en euros.
Les previsions, en molts àmbits, encara es mouen en uns marges amplis d'incerteses. Qui pronosticava fa deu anys que els patinets elèctrics començarien a poblar els nostres carrers? Qui hauria dit fa només un any que el Bàsquet Manresa estaria lluitant a hores d'ara per entrar a les places de play-off?
