Ferran Iniesta, professor d'Història de l'Àfrica a la Universitat de Barcelona, qüestiona l'eurocentrisme en el seu assaig Emitai, Estudios de historia africana, on dubta de la prostració immemorial que suposadament arrosseguen les societats africanes. Dividit en quatre parts, l'estudi analitza l'antiguitat, els temps clàssics, els de predació i el més recents, tot reivindicant Kémit, el País Negre. De la mateixa manera que Occident ha progressat en alguns aspectes i retrocedit en altres, els diversos mons africans han tingut les seves fases de plenitud i desconcert. El Neolític africà jove i divers. Del Creixent fèrtil africà, al nord del Mediterrani, el Sàhara fins a Khartum (Sudan), amb una llarga cronologia que es concreta amb l'expansió cultural egípcia. De fet, la societat africana plena acaba a l'entorn del 1.000 aC, amb l'arribada al poder dels libis. A la costa est, hi ha el sud egipci i el litoral sudanès, nòmades; més al nord, Etiòpia i el Corn d'Àfrica; i al sud-est, el sud de Somàlia. S'ha denominat segles obscurs de la història negreafricana els que van del III al X, que l'autor no només qüestiona, sinó que ho nega: «En aquest període, a totes les regions del continent té lloc un procés dinàmic de construcció i desenvolupament». Diversitat de pobles i llengües, de cultures sedentàries i nòmades (Tanzània i Zimbàbue). «Retocar la història, remodelar la memòria, posar el record selectiu al servei dels grups socialment dominants» per obtenir, com es diu en un conte d'Amadu Kumba, «la memòria ha anat a buscar llenya al bosc, però únicament ha portat el feix que més li ha convingut». Un altre exemple, la reconstrucció del passat de les societats com la de Madagascar topava fins fa pocs anys amb la convicció de molts autors colonials, recolzats en textos del període musulmà, que la civilització s'havia introduït en el país dels zandj (cultura del corn somali) per colonitzadors iranians o del sud d'Aràbia, menystenint el moviment històric dels pobles africans. Encara més: a Mai hi ha hagut una conquesta de l'est africà per part dels àrabs o d'altres pobles forans; tanmateix, «la idea colonial d'invasions inevitables i de la incapacitat de les societats negre-africanes per elaborar cultura, ha volgut fer del fenomen profundament africà del suahili la prova d'una colonització que els fets, la llengua i l'arqueologia desmenteixen». Iniesta llança la hipòtesi que, fa 10.000 anys, l'obsessió per la seguretat va iniciar l'acumulació d'excedents, va incrementar el nombre d'humans, va jerarquitzar l'accés a la riquesa i va inaugurar el discurs del poder. Així, «amb el Neolític, es va perdre en llibertat el que es va gua-nyar en seguretat».
La segona part referida als temps clàssics (entre el segle VII i XVI de l'era cristiana) al capdavant dels clans, la crisi de la monarquia divina seria l'indici de l'esgotament clàssic africà en l'època moderna. A diferència de Rousseau, la seva filosofia política clàssica reposa sobre el principi de diversitat o de fonamental desigualtat dels éssers naturals i socials que formen la unitat còsmica. Històricament, la classe dirigent va permetre la formació de principats mercantils integrats per comerciants i l'aristocràcia bantu, amb sectors populars pagans i ciutats suahili africanes dins d'un marc islamista escassament armat fins a l'arribada dels portuguesos, que van posar fi a la cultura urbana suahili. Pel que fa als temps de predació, l'autor assenyala que el comerç índic s'empobreix i l'esclau substitueix l'or, mentre els cavalls dels esclavistes reemplacen els textos de l'Alcorà. Critica la invasió portuguesa, que tot i l'enriquiment d'uns pocs va suposar la misèria del país: «En la triple frontera de cafres, moros i cristians, tots hi van perdre». La resplendor del segle XIX i la lluita contra França remarquen l'herència fon dels palaus d'Abomey, on el popular culte als reis és la més alta expressió de la persistència de la dignitat nacional fon (Benín-Dahomey). Vençuts per potències colonials a final del segle XIX, marginats per la globalització a final del XX, els pobles africans semblen haver perdut el seu lloc en la història de l'espècie, però continuen originals i vius davant la modernitat, en un moment en què els actuals estat-nació africans han fracassat.
Per a l'autor, cal assumir com a profundament africana i decididament innovadora la gènesi de projectes arrelats a la història del continent, amb incorporació d'elements occidentals.
