Durant una setmana més, i no serà pas la darrera, el judici contra l'independentisme ha estat absolutament monocolor. Una nova tirallonga d'agents de la Guàrdia Civil ha mostrat exactament el mateix tarannà que les anteriors. Evidentment tots havien sentit les declaracions dels seus companys i tenien ben après el mateix guió. Tot i això, en un moment de desorientació per les preguntes d'un dels defensors, un agent va confirmar un detall que pot tenir importància en el judici: que malgrat el acords d'actuació conjunta a què s'havia arribat entre la policia espanyola i els Mossos en reunions presidides per Diego Pérez de los Cobos, la policia espanyola va decidir unilateralment trencar els acords i actuar exclusivament pel seu compte. I així ho va comunicar als seus efectius a les vuit del matí del dia del referèndum. O sigui que la coordinació no es va trencar després de comprovar-se que el Mossos estaven actuant amb ineficàcia durant el matí de l'1 d'octubre, tal com va afirmar Pérez de los Cobos. Sinó que el trencament ja s'havia decidit abans i així es va comunicar a les unitats policials abans que comencés el referèndum. De tot plegat se'n desprèn que els Mossos no van ser en cap moment el braç armat del referèndum i per tant que l'acusació de sedició o rebel·lió cada cop és més difícil de mantenir. Però queden encara més tongades de funcionaris policials que diran més o menys el mateix i que respondran convençuts i segurs a la fiscalia i a Vox però que perdran la memòria i trontollaran quan els defensors els interroguen.

Pel que fa a la campanya electoral, només es pot dir que continua sense gaire sorpreses. Les línies bàsiques són evidents. El tripartit d'extrema dreta fa un ús monotemàtic del tema català. És pràcticament l'única qüestió a debatre. Com sempre, Catalunya ho tapa tot. A l'Estat no hi ha res per resoldre. No hi ha problemes de sanitat, d'ensenyament ni d'infraestructures. No hi ha problemes d'habitatge ni d'atur. No hi ha dificultats econòmiques ni un deute públic astronòmic. No hi ha pobresa energètica ni problemes mediambientals. No hi ha corrupció política, ni clavegueres de l'Estat, ni cap mena d'involució democràtica, etc. Només hi ha el problema català, que comporta enfrontaments, trencaments socials, malversació de fons públics, ensorrada de la convivència, negació del lluït règim del 78 i fins i tot innobles discussions sobre la continuïtat de la monarquia... Un problema català que segons les tres extremes dretes s'ha de solucionar amb un 155 permanent, l'eliminació de les autonomies, el tancament de TV3, la desaparició del sistema d'immersió lingüística, la «españolización de los alumnos catalanes», etc. Un problema també que segons el PSOE, sempre poruc, sempre incapaç d'afrontar la qüestió catalana amb visió progressista i democràtica, només es pot solucionar dins d'una Constitució que va ser redactada precisament per tal que el problema no tingués sortida possible.

La conclusió: no podem badar. Cal anar a votar massivament. Cal que el conjunt de partits favorables a l'autodeterminació i la independència tingui un resultat indiscutible. Cal mostrar que no ens resignem, que resistim i que persistim.