Notre-Dame cremava i una amiga em va enviar una imatge del foc al mòbil. No hi adjuntava cap missatge, m'enviava tan sols una foto de la catedral en flames i era com una d'aquelles abraçades que ens fem sense dir res quan lamentem una desgràcia compartida i no ens calen paraules. Notre-Dame era i és una d'aquelles tres o quatre postals imprescindibles de París, d'aquell París que el 15 de març es projectava a l'escenari del Kursaal com a rerefons d'un concert de cançó francesa en la celebració de la festa de la Francophonie. Un mes després Notre-Dame completa ja només existia en les fotos. Per un moment vaig pensar en la gent que ens vam aplegar aquella nit al Kursaal i em vaig imaginar molts dels mòbils, que durant aquell espectacle van restar apagats, intercanviant-se missatges de tristesa. Perquè un pot vibrar amb els Beatles sense pensar en Liverpool, però és inconcebible deixar-se endur per les cançons d'Edith Piaf, de Gilbert Bécaud o d'Yves Montand sense evocar París. Malgrat l'envestida de tota la cultura -i també la subcultura- que ens arriba del món anglosaxó, França segueix present al nostre subconscient encara que no haguem estudiat mai francès. I per a tots els nens i nenes que malgrat haver nascut a Manresa estàvem convençuts que veníem de París, aquella ciutat ha seguit sempre present al nostre imaginari, sense perdre mai el seu encant. Amb París ens hi uneix un vincle sentimental aliè a les fronteres i a les distàncies físiques. Segons el mapa de carreteres entre París i Manresa hi ha mil quilòmetres, però si tanquem els ulls i escoltem Charles Trenet, el tenim a tocar.
A l'Espanya dels anys seixanta una campanya per evitar el foc als boscos ens va deixar un eslògan per a la posteritat: «Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema». Després el Perich, en un dels seus acudits més famosos, afegint-hi tan sols dues paraules el va transformar en un atac al latifundisme. «Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema, señor conde», va escriure, i tenia molta raó però no la tenia tota, perquè el món és ple de coses que ens pertanyen a tots encara que no constin al nostre nom. Notre-Dame és propietat de l'Estat francès, sí, però els parisencs i nosaltres mateixos ens la sentim tan nostra i tan familiar com l'Alhambra de Granada, com la Torre de Pisa o com el Partenó d'Atenes. Perquè la riquesa artística i monumental d'Europa és propietat de tots els europeus. Per això quan el foc devorava Notre-Dame sentíem que s'estava cremant una part del nostre patrimoni i de la nostra història.
