Els diaris tenen un passat canallesc i pecador, però arribats els anys seixanta (els setanta a Catalunya) els rotatius de les democràcies occidentals van anar afinant un model que (amb totes les limitacions que es vulgui) buscava la màxima veracitat, distingia entre fets i opinions i era exigent amb les fonts. Aquesta manera de fer suposava, per exemple, que desapareixien les opinions injustificadament anònimes. Recordo que, als anys noranta, quan Regió7 va aterrar a Igualada, la comunitat local trobava insòlit que no permetéssim publicar cartes signades amb allò tan típic d'«Un igualadí indignat», argúcia dar-rere la qual s'escampaven insídies més destructives que les fake news d'avui. La vida, sense anònims indignats, va resultar ser molt més neta, més civilitzada, i millor. Malauradament, han tornat. Avui, Twitter i alguns digitals que ho permeten són plens de linxadors que enverinen el país i l'arrosseguen a una radicalitat onanística. També aquí. També en aquestes comarques hi ha sectaris pontificant des de les ombres. Sovint, s'emboliquen en una bandera idealista; de vegades, es fabriquen una aparença desinteressada i respectable. És mentida. Són el verí de sempre. Una gota pot enverinar una piscina. I els que treballem a la llum del dia hem de confessar, sí, que ens ho pensem dues vegades abans d'enfrontar-nos-hi perquè ens sentim vulnerables i desarmats. Amb ells aquí, el món torna a ser pitjor.