Vivim en un món de mones, i no de Pasqua, precisament. Segons definició acadèmica, quan algú diu o escriu «Quin món de mones!», expressa un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s'hi esdevenen. Se cita com a exemple un «Estic farta de les promeses dels polítics. Quin món de mones!»; i també hi ha el refrany «En aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones». I, certament, l'expressió és ben escaient per a moments com els que estem vivint aquests dies de Setmana Santa, a causa de la dèria viatgera dels catalans, sumada a l'etiqueta que els identifica com a separatistes, insolidaris, violents i supremacistes, pel cap baix. Un seguiment diari de l'Instagram, ens mostra l'ànsia de moltíssima gent per deixar constància pública de moments, racons, paisatges inoblidables viscuts durant les vacances. Però el que no es detecta en la imatge penjada a les xarxes és l'entorn social en què s'emmarcava en el moment de captar-la. Per exemple, la foto testimoni d'haver estat en una processó de la madrugá sevillana, no expressa els comentaris escoltats en una taverna de pescaítos fritos, una hora abans, sobre «el Puidemong» que pretén venir a recollir l'acta d'eurodiputat sense que el detinguin. L'inversemblant entrepà de calamars a la romana, immortalitzat en un fons que ens situa a la plaça Mayor de Madrid, permet fer likes graciosos sobre el color groc de l'arrebossat i la sinuositat de l'anella cefalòpoda que podria esdevenir perillós llaç groc a la boca, en queixalada pública a la capital del regne d'Espanya. Les selfies de grup davant la muralla d'Àvila, o de l'aqüeducte de Segòvia, no mostra cap samarreta de les performances reivindicatives de les Diades de l'11 de setembre, ni una estelada com les que es van captar en la foto del viatge a Berlín. Lògicament, perquè a la Castella dels conqueridors no cal identificar-se com els «ellos» que volien caçar les vigílies del l'1 d'octubre. Per experiència pròpia, coneguda o comentada, se sap que hi ha establiments hotelers que no accepten hostes catalans (el equips de TV3 que cobreixen informativament el judici dels presos polítics, per exemple); se sap que hi ha un boicot permanent i irracional a productes catalans; que l'animadversió contra els catalans és manifesta en amplis sectors d'aquella societat espanyola que vota els partits que anuncien 155 permanent i anorreament de drets, etc., però els catalans no s'estan de fer turisme en territori hostil i deixar-hi 2.700 milions d'euros el 2018, segons l'anàlisi que ha fet l'economista Jordi Goula. Un món de mones, vaja.

Potser no hi ha motiu per viure desenganyats en aquest món, però el cert és que poques coses contribueixen a crear confiança que pot millorar. Us convido a valorar la riota del Tribunal quan va adonar-se que tenia assegut a la cadira un testimoni que ja havia explicat uns dies abans la violència esfereïdora que van patir policies i guàrdies civils l'1-O. I, fora d'aquest context, però també significativa del món de mones en què vivim, l'experiència patida per l'autoestopista que pretenia anar gratis de Sant Fruitós a Barcelona, i va acabar atracat a punta de pistola pel conductor que, solidàriament, l'havia recollit a la carretera...