Aquests polítics de la dreta i de la ultradreta espanyola provoquen força pànic. Sempre baladrejant, amenaçant, i fent espectacles impropis de la seva responsabilitat política. Quan els veig actuant a la televisió, em ve a la memòria aquelles sèries televisives dels anys setanta. Una barreja de comicitat i de ter-ror, entre «la família Monster» i «la família Addams». Tot un presagi del retorn a la televisió en blanc i negre si algun dia governen.
En la meva temptativa per aconseguir desxifrar els seus excèntrics comportaments m'he vist obligat a consultar manuals especialitzats en psicologia i psiquiatria. Fins i tot, he explorat els mètodes psicoanalítics de Sigmund Freud. En la meva recerca científica m'ha sorprès les pràctiques de la hipnosi en el tractament de la histèria. Amb l'histerisme existent en aquest país, he arribat a la conclusió que a uns quants polítics se'ls hauria d'hipnotitzar per una llarga temporada.
Examinant els textos, m'ha cridat l'atenció la descripció de la paranoia com un procés distorsionat del pensament. Entre els deliris paranoics s'exposen les creences que hom té assignada una missió especial i que ha estat escollit per Déu. D'acord amb aquestes consideracions cal reconèixer que la política espa-nyola té un mercat molt ben assortit de paranoics. Ep! dit sense cap intenció d'insultar a ningú, senzillament és una constatació entre la teoria mèdica i la realitat política. A alguns/es polítics, per moltes llicenciatures i màsters que tinguin, se'ls hauria d'obligar a passar una ITV encefàlica per comprovar el funcionament de la seva maquinària. Una revisió per verificar la seva capacitat per governar. No és cap ironia. L'any passat un tribunal francès va ordenar fer una avaluació psiquiàtrica a la líder ultradretana Marine Le Pen.
Immers en l'estudi d'aquest enrevessat trencaclosques mèdic, m'atreveixo a afirmar que s'ha de ser força pervers i «curt de gambals» per dir el que diuen, i per fer el que fan, alguns/es polítics. Per descomptat, en democràcia cal respectar la diversitat d'idees i la pluralitat política, però n'hi ha que només accepten les seves pròpies normes. Amb un ofensiu menyspreu es dediquen a insultar constantment l'adversari polític i, per extensió, a tothom qui no pensa com ells voldrien. És inadmissible frivolitzar amb el terrorisme. Com també es inacceptable acusar indiscriminadament els pacífics catalans d'instigadors de la «kale borroka» i tot el que se'n despenja. Les fòbies d'alguns/es polítics, són esfereïdores. Sobretot les seves obsessions paranoiques amb Catalu-nya.
El mes de febrer passat, Pablo Casado, en el decurs d'una compareixença davant la premsa, va etzibar una llarga lletania d'improperis a l'expresident del govern espanyol Pedro Sánchez. En pocs minuts va acusar-lo de: «traidor, felón, ilegítimo, chantajeado, mentiroso compulsivo, ridículo, adalid de la ruptura de España, irresponsable, incapaz, desleal, ególatra, chovinista del poder, escarnio para España, incompetente, mediocre....». Ara fa uns dies, l'ha acusat de pactar amb els enemics d'Espanya i de preferir «las manos manchadas de sangre a las manos manchadas de blanco». I així, bestiesa rere bestiesa, dia rere dia...
Si Pablo Casado és l'alternativa a governar Espanya, ja podem començar a tremolar. La seva virulència dialèctica, i la seva incitació a l'odi envers les persones que defensen la legítima opció independentista, fa esborronar.
I els seus aliats, Albert Rivera i Santiago Abascal? Doncs, igual... o pitjor. Per a una bona salut personal, i per a una bona salut democràtica, és millor ignorar-los. I sobretot, no votar-los!
