23 de abril de 2019
23.04.2019

Podrir el conflicte

22.04.2019 | 22:51

No, els conflictes polítics no sempre troben una sortida ràpida. A vegades es cronifiquen, s'enquisten durant anys o dècades sense que ningú sigui capaç de desactivar-los. Sovint, el conflicte es manté obert de forma prolongada en el temps perquè la solució no és fàcil, o perquè a un dels contendents ja li va bé per així assolir determinats objectius que d'altra manera, amb estabilitat i acord, no aconseguiria. És el cas evident de l'Estat d'Israel, que aprofita l'excepcionalitat de l'enfrontament per ampliar el territori que domina i colonitza. Però n'hi ha més, de conflictes enquistats: Xipre, Nagorno-Karabakh, Abkhàzia, amb una independència, o el Donbass, per parlar només d'Europa.

Per sort, l'actual conflicte entre Catalunya i el Regne d'Espa-nya és molt menys cruent i és molt lluny de tots aquests dramàtics casos. No obstant això, algunes de les coses que ens han passat i ens poden passar sí que mantenen un cert paral·lelisme amb el que ha succeït en aquests altres països. D'entrada, aquí també hi ha un cert empat que impedeix a l'Estat derrotar l'independentisme i a l'independentisme fer realitat el seu objectiu. I aquí tampoc hi ha cap acord en perspectiva perquè, ara per ara, els mínims acceptables per a cada un dels bàndols són encara molt lluny. I aquí –i és on volia anar– també hi ha qui voldria convertir el conflicte en un confrontació civil entre dues comunitats separades per visions de la realitat irreconciliables. De fet, és evident que l'actual estratègia de l'espanyolisme passa, precisament, per intentar partir la societat catalana en dues meitats estanques i incapaces de conviure plegades. Per això Ciutadans i el PP sobreactuen al Parlament i escenifiquen una tensió que al carrer no existeix; per això el PSOE repeteix incansablement el mantra de la fractura social; i per això determinats sectors dels Comuns promouen una suposada txarneguitat oposada (no ho diuen però s'entén perfectament) a la catalanitat.

I si l'estratègia de l'Estat i el nacionalisme espanyol passa per trencar la societat, sembla evident que la de l'independentisme ha de ser precisament la contrària: evitar-la, cosir, mantenir ponts. I per fer-ho, l'èpica i el tirar pel dret no sempre funcionen. Perquè és cert que el que vam fer l'octubre del 2017 va acostar molts indecisos a l'independentisme, però també ho és que va portar més d'un milió de catalans i catalanes a votar el partit més obertament hostil als consensos previs. Per evitar aquesta polarització que ens portaria a l'estancament i la cronificació del conflicte calen mesures i actituds de distensió i empatia. Cal, per exemple, rebaixar l'emotivitat del discurs independentista per fer-lo més racional i realista. Ens cal, també, ser més sincers –per desfer malentesos i desconfiances– i explicar el que tothom en realitat ja sap, que això va de democràcia i república, sí, però també de salvar la llengua i de mantenir una legítima, complexa, opcional, compatible i inclusiva dimensió identitària. I cal, en determinats llocs, preveure acords municipals amplis que trenquin la dinàmica de blocs.

Ja sé que tot això no és el que a molts independentistes ens demana el cos (ni Twitter) però és el que ara cal fer si volem parar els peus als qui pretenen trencar la societat i podrir el conflicte per així reforçar el vell projecte centralitzador i assimilacionista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper. 

 
L'últim El més llegit