Escriurem cançons amb el seu nom, Carla, quan les llàgrimes ja no mullin les partitures. La vida ens ensenyarà a tenir un record serè quan el dolor feridor de l'adeu sobtat ens punxi a més distància. O això et diuen en el consol. La Carla, la jove Carla Montsech, de només 15 anys, va morir divendres en un accident a Avinyó. Una sortida de carretera en un camí rural.

Es fa difícil trobar explicacions a aquestes fugides inesperades. La filla ha sortit amb uns amics, amb la felicitat dels 15 anys, i la següent comunicació és de l'agent que et diu que hi ha hagut un assumpte d'extrema gravetat. Durant 15 anys la família ha viscut un món, i a partir d'ara, n'hi haurà un altre, ple de flors de tots colors per al record.

És difícil trobar explicacions (però què carai vau fer, o què carai va passar, canalla?) i més encara remeis, perquè cadascú passa el dol de manera diferent, cadascú reacciona davant la ràbia, la impotència, la ferida i el dolor que et deixa el fatal desenllaç amb un procés intern que no té gaires pautes. Hi ha ajuda experta també per a aquests casos, per sortir de la desorientació i la depressió.

El trencament del vincle amb la persona que et deixa, la ruptura de la corda familiar creada des del naixement, té poca medicina. Un dels remeis és l'acompanyament, el suport. Tot el que calgui, fins a escriure la lletra de la nova cançó: «Carla».