No podia defugir el tema d'espectador de la conducta humana. Encara que tinc dubtes de si cal ficar-me en aquest fangar, i dic fangar ja que les previsions indiquen que si dic ficar-me en un jardí semblaria massa sublim i poètic, i no és el cas.

Quan començo a escriure aquestes ratlles, som a una setmana de les eleccions generals del dia 28 d'abril, i els grans debats televisius anunciats encara no s'han produït. I tot esperant, i tot badant, em venen al magí pensaments diversos, i em proposo un joc personal, posar-me davant la pantalla i fer un exercici d'una saludable contemplació, de badar amb un intent de convertir-me en un espectador neutral i amb ganes d'aprendre i engrescar-me durant el debat i de gaudir d'una esperada contesa dialèctica. No prendre partit per ningú, sense apriorismes. El joc tracta de viure el debat com un espectacle, i donada la previsible manca de propostes concretes, ben repapat al sofà, prendre'l com si fos una final a quatre, ara que esportivament estan de moda. Amb ganes d'intentar comprendre els gestos, el posat, la mirada, la postura de cada un d'ells i de com ho modifiquen tot plegat al llarg del debat. És encantador veure aquestes mirades de reüll quan no es parla, la contradicció de l'expressió facial entre uns ulls porucs i un somriure forçat, algun es recolza massa al faristol. I fa la sensació que cap d'ells ni ha trencat la suor.

Escoltant les paraules que surten de les boques dels líders, a primer cop d'ull el que em pregunto, i amb refereixo a tots ells: de veritat, es creuen tot el que diuen? En un debat es dialoga? Podríem passar dels constants retrets a argumentacions explicatives entenedores per al comú dels mortals com jo mateix? Destaco la simplicitat i facilitat de l'ús de la paraula «mentida» com a eina per rebatre i fer callar l'oponent. De tota manera, si menteixen, ho fan molt bé. La paraula «mentida» ha sigut una de les més esmentades en els dos debats. Segurament la segona ha sigut «mentider». No vull entrar en altres consideracions de fons.

Em preocupa que aquestes mateixes persones hauran de dialogar, entre elles, amb aliances que vindran determinades pels resultats electorals; després de considerar-se mentiders, poden confiar en la paraula de l'altre? Es diu que quan una parella es perd el respecte en el tracte , llavors el divorci entra per la finestra de la llar.

I ara que hem parlat de mentides, mirem cap a l'altre costat i els altres protagonistes del procés electoral, els electors. Han tingut una pluja d'enquestes, i em pregunto també, ens les hem de creure? Les persones preguntades, diuen realment a qui pensen votar? Tinc la sospita que l'anomenat vot amagat està creixent. En un temps en què ens queixem de l'emmagatzemament de dades per part de grans empreses, donem les nostres dades de manera fàcil i, ja posats, compartim les nostres conviccions íntimes, com la intenció del vot. No havíem quedat que el vot era secret? Conec persones que quan les enquesten contesten el contrari del que pensen. No volia relacionar el concepte de mentida d'uns i altres, malgrat que la veritat costa de trobar.

Quan acabo d'escriure aquestes ratlles els grans debats ja s'han realitzat, i en general, no m'han decebut, i és que no n'esperava gaire. Ara caldria analitzar-ho amb calma. Déu ens agafi confessats!