Ara es compleixen cinc segles del traspàs de Leonardo, l'arquetip de l'home del Renaixement i del model de persona universal, el compendi de tots els vessants del saber i el paradigma de l'ésser humà en el centre de la Creació o quan, en coneixement global, un sol home s'ha acostat més a Déu.

Da Vinci fou un exponent exemplar de les arts i les ciències, i un savi en moltes disciplines com la botànica, la filosofia o l'arquitectura; científic i inventor precursor en d'altres matèries com l'astronomia, física hidràulica, aerodinàmica o anatomia; així com expert genial en matemàtiques, enginyeria, paleontologia i urbanisme; i, sense cap mena de dubte, un preclar i excepcional representant i creador en camps com la pintura, la música, l'escultura, la literatura o la poesia. Una infinitat de talents en tots els àmbits, el que s'anomena, polimatia, i, a més, amb la capacitat de ser ambidextre però de manera simultània, és a dir, que mentre pintava amb la mà dreta, escrivia amb l'esquerra.

Leonardo amb Miquel Àngel i Rafael són la tríada de genis de l'art dels segles XV-XVI, coneguts -i perpetuada la seva memòria- pel nom i no pel cognom. En el cas de Da Vinci, fou alumne d'Adrea del Verrocchio i tingué per mecenes el príncep Lorenzo de Mèdici, el rei Francesc I de França i el duc Lluís Maria Sforza de Milà.

Da Vinci és l'autor de l' Home de Vitrubi, un estudi de les proporcions ideals del cos humà, representat sobre una circumferència i un quadrat, amb anotacions amb escriptura especular; és a dir, escriure de forma invertida i que només es pot llegir a través del seu reflex en un mirall; l'inventor de ginys per a l'aire, la ter-ra o l'aigua: com el cargol aeri, precursor de l'helicòpter, la màquina voladora, inspirada en les aus i les libèl·lules i el paracaigudes en format piramidal; màquines de guerra com la bombarda múltiple, el carro amb dalles mortíferes que podien traspassar les cuirasses de l'enemic, una incipient metralladora en forma de ventall o un vehicle mòbil per als escenaris; l'escafandre subaquàtica amb un vestit de cuir, un vaixell de pales giratòries amb pedals i engranatges com a mètode de propulsió, i un pont giratori, fixat en una riba a través d'un pern que -en retirar-lo- permetia la navegació del riu.

Leonardo va pintar el Sant Sopar, una pintura mural al refectori del convent de Santa Maria de la Gràcia de Milà, i va captar a la perfecció l'expressió dels apòstols quan Jesús els anuncia que serà traït. És el creador d'obres pictòriques memorables com La Verge de les Roques, el Savator Mundi, La dama de l'ermini, la Madona Benois o el Sant Jeroni Penitent. També és l'autor de quadres com La Gioconda o Mona Lisa (senyora Lisa Gherardine, esposa de Francesco del Giocondo), un oli sobre fusta, amb l'enigma del somriure i la perfecció de la mirada, on es fa servir la tècnica de l' sfumato que dona profunditat i volum, amb contorns desdibuixats, difuminats i imprecisos; de Sant Joan Baptista, un oli sobre fusta, inspirat en el seu ajudant Salai i on s'asse-nyala misteriosament el cel com a indicació de la salvació que dona el baptisme; i Santa Anna, la Verge i el Nen, un oli pintat amb la tècnica de l' sfumato en un paisatge amb rocam que es difumina en un fons de blau. Aquestes tres obres el varen acompanyar tota la vida com si tingués pànic de desprendre's d'aquelles teles que resumien el seu mestratge i la seva obra pictòrica irrepetible. Tres obres d'art universals que li feien companyia en tots els seus projectes fins a aquell 2 de maig de 1219, en què s'adormí en el son etern. Així concloïa l'existència d'algú a qui costava acabar els seus treballs per la dispersió del seu interès i pel seu afany de perfecció absoluta, d'un personatge turmentat pel que no sabia i pel que no comprenia, i d'un ésser irrepetible que d'alguna manera es va fondre amb la natura que era la seva font màxima del coneixement; artista agnòstic que, tanmateix, sí que creia essencialment en la persona més que en una Primera Causa espiritual; inquiet, rebel i angoixat pels grans interrogants que com a mortal l'assetjaven, malgrat la seva genialitat.

Leonardo encarna la persona encuriosida, colpida i enamorada del seu entorn. El geni que tingué moments en què, sense saber-ho, representava el conjunt de la humanitat en la seva progressió ascendent, en la descoberta dels misteris que l'envoltaven, en l'esvaïment de la incertesa que impedeix avançar i en l'esperonament de l'observació, l'anàlisi i l'estudi perquè se li revelés el que li era ignot.