El judici contra l'independentisme ha canviat d'aires des que ha acabat la tirallonga d'agents policials que repetien exactament el mateix. Ara la majoria de declaracions han negat actituds violentes dels manifestants el dia de l'escorcoll davant la Conselleria d'Economia o que s'hagués malversat fons públics en la preparació del referèndum. Però encara han de passar molts testimonis pel tribunal i no s'entreveu un acabament ràpid d'aquesta fase de declaracions ni després s'espera una sentència immediata. Així doncs, encara tenim judici per mesos i una presó preventiva dels presos polítics que s'allargarà fins a una data imprevisible, tot i que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart porten ja més d'un any i mig empresonats. I els altres presos i preses superen ja de llarg un any sencer d'empresonament. La injustícia i l'abús del sistema de presó preventiva s'ha posat en relleu aquesta setmana mateix amb el cas de Sandro Rosell, absolt després de 643 dies d'empresonament. Es pot reparar aquesta injustícia? Es pot compensar haver perdut arbitràriament tants dies de vida?

La gran qüestió de la setmana són les eleccions de demà, que arriben en un marc de tensions polítiques gens dissimulades. Unes tensions que s'han visualitzat clarament en la inútil litúrgia dels debats televisius entre candidats. En realitat, serveixen de gran cosa aquests debats? Algú canvia el seu vot després d'escoltar-los? Limitant el comentari al debat de dimecres al vespre a TV3 és evident que el premi a la incompetència i a la mala educació correspon a Inés Arrimadas i a Cayetana Álvarez de Toledo, per la seva xer-rameca contínua, la nul·litat de les seves explicacions i les inter-rupcions constants a tots els altres candidats per tal de no deixar-los parlar. És això el que esperaven els seus partidaris? Realment, el panorama és desolador. D'una banda hi ha una triple extrema dreta que promou un neofranquisme ben poc dissimulat i que vol aplicar un 155 permanent a Catalunya. D'altra banda hi ha un PSOE sempre indecís i dubtós, sempre fent equilibris per mantenir el poder però perdent els orígens i la identitat i sense recordar que temps enrere havia estat federalista i republicà.

Amb aquest panorama, el camp sobiranista ha del ser clar i contundent. Cal anar a votar en massa. I cal fer evidents unes realitats: que Catalunya és una nació i que el seu dret de decidir no s'ha oblidat. Que la república votada l'1 d'octubre de 2017 continua sent l'objectiu majoritari. Que aquesta majoria republicana segueix estant disposada al diàleg i a la negociació, però que sempre haurà de prevaldre la voluntat democràtica del poble de Catalunya expressada lliurament. I s'ha de deixar aclarida, d'una vegada, una altra qüestió bàsica: que la Constitució de 1978, redactada ja fa més de 40 anys sota vigilància estricta d'aquells que volien assegurar la continuïtat del franquisme sense Franco, de cap manera es pot considerar un valor absolut. Per això el resultat de les eleccions de demà ha de ser convincent i explícit. Catalunya s'ha de mostrar inequívocament tal com és: progressista, democràtica, republicana i sobiranista. Més que mai, doncs, demà cal transmetre un missatge de seguretat, de persistència i de fermesa.