A l llarg de la vida, qualsevol de nosaltres hem tingut més d'una i de dues oportunitats de fruir de l'amistat d'un amic o conegut que, si més no en alguns moments, ens ha influït suficientment perquè el recordem ja sempre més, fins i tot un cop ens ha deixat.

L'amic Josep Torras Porti ens ha deixat i és ara quan m'adono que guardo un munt de records sobretot de quan vam coincidir com a mestres a l'escola Badia-Solé. Tenia empenta i encomanava entusiasme. S'estimava la canalla i manifestava un interès per tenir-los contents i satisfets. Molts d'ells encara em diuen que el recorden explicant uns contes que ell mateix s'inventava sobre un lloro que es va fer famós durant molt de temps dins l'escola...

En Josep Torras era atent i complidor. Potser un pèl eixelebrat en algun moment però ho justificava amb el seu caràcter obert i cristal·lí. També era rampellut. Una vegada, sortint de classe a la tarda, em va convidar a anar a fer un traguet d'aigua al Montseny, crec que era a la font Clareta. Anar i tornar al Montseny per beure un traguet d'aigua fresca. En Torras era així. Divertit i esbojarrat, expeditiu i complaent. Una mica il·luminat, també.

Malgrat que hem passat els últims trenta anys sense tenir gaire contacte, recordo i recordaré sempre, feliçment, aquella amistat amb un somriure als llavis i una certa nostàlgia. Penso que allò que ens unia no es va trencar mai i sento molt no haver-li agraït prou els moments que vam passar junts. Ens hem tornat a escriure durant aquestes últimes setmanes arran de la malaltia que ha hagut de suportar. I puc dir que l'ha suportat amb una fermesa i voluntat envejables. No trobo més paraules... no n'hi ha quan el sentiment et domina! Que descansis, Pep!