ACatalunya competeixen candidats que s'odien i parròquies que odien el candidat rival. Això és nou. I és un desastre. L'independentisme hauria de fer una reflexió humil i lúcida sobre el seu paper en la irritació general del país, amb Gabriel Rufián com a pioner de la fatxenderia corrosiva. Però establert aquest precedent, és inobjectable que, qui ha aconseguit portar les arts urticàries a una categoria industrial, ha estat Inés Arrimadas, encarnació perfecta de l'espanyolisme que detesta el catalanisme amb la mateixa intensitat amb què detestaria un càncer de pàncrees. Si Puigdemont és l'enemic públic número 1 de l'espanyolisme pels seus fets, Arrimadas ho és de l'independentisme per les seves actituds. Tanmateix, aquesta campanya electoral ens ha demostrat que qualsevol Arrimadas pot ser superada. La irrupció del sadisme feudal de la marquesa Cayetana demostra que convertir la política en un far west és un mal negoci perquè sempre hi ha un killer més dur, més brut, més sanguinari. I, de fet, encara no hem vist la Cayetana Gore de Vox. És possible que el pitjor encara hagi d'arribar. El risc que l'espiral de l'odi acabi convertint els catalans d'identitat catalana en una minoria acorralada, minoritzada, a la defensiva, incapaç de mantenir vius i inclusius els trets nacionals de Catalunya, és molt real. Passi el que passi demà, la prioritat de l'independentisme hauria de ser tallar-ho ja, encara que calgui empassar-se gripaus.
