El diari que ara acabeu de llegir va ple fins dalt dels resultats de les eleccions generals d'ahir i de les reaccions que aquests han suscitat. Segurament tothom pregonarà que ha guanyat. Un clàssic. D'aquí a un mes, aproximadament, tornarem a tenir uns altres comicis, en aquell cas municipals i europeus. I aquí encara hi haurà més gent que se senti triomfadora, tanta com municipis hi hagi al país. Els que no tinguin cap alcaldia argumentaran que ha pujat la seva representació ni que no ho hagi fet; qui ocupi una mil·lèsima part dels llocs que hi ha al Parlament Europeu dirà que hi té representativitat, ni que sigui una gota minúscula enmig del mar, i qui no en surti ben parat demanarà noves eleccions de qualsevol tipus per no admetre que ha sortit derrotat.
En la majoria de campanyes electorals, i ja no diguem en els debats polítics, es troba a faltar un element clau: l'educació. Millor dit, la bona educació. Si són incapaços de parlar de manera constructiva entre ells i només es fan retrets els uns als altres, quin exemple estan donant al públic de com s'ha de comportar en el seu dia a dia. Històricament, als governs de tot caire no els interessa que els seus electors siguin gent conreada. Ara que hem passat Sant Jordi, prefereixen que comprin llibres que no pas que els llegeixin, volen abans que siguin incondicionals que no pas crítics. I l'educació i la cultura és el que ens fa saber gua-nyar i saber perdre. En l'esport, en les eleccions i en la vida.
