Em llevo i em regalo un suc de taronja. En algun lloc del meu iPhone tinc escrites 10 coses que faria si sabés que és el meu darrer dia al món i una d'elles és fer un suc de taronja. Les altres nou les explicaré un altre dia. Compto no fer tard. És diumenge i amb el cafè repasso el munt de sobres que tinc i que no sé si penso obrir. Sobres electorals. D'altres els he llançat directament, amb pinces al nas. Ja saben de què i de qui parlo. Cadascú té el nas que té. El croissant és de mantega, francès, com Notre-Dame. Però no toquem temes delicats ara. Potser fumaria una ci-garreta però encara no he començat a fumar. Tot vindrà. Vaig a peu al meu col·legi electoral. Avui no hi haurà «muralles humanes», que diuen aquells inventors de realitat tumultuària. Penso en els presos i els exiliats. Vaig a votar. Fa dies que m'ho penso. Si avui, per fi, votem vol dir que la campanya electoral s'ha acabat. I només per això el dia és radiant. Ara ja es pot dir sense risc «presos polítics» i «exiliats». Trobo que volent ensenyar la seva millor cara la majoria de partits ensenyen el pitjor d'ells o dels seus candidats. I la Junta, l'electoral, ensenya la seva cara. Dura. Aquells crits, aquells gestos, aquells balls, aquells atacs, aquells aquells. Jo no soc d'aquells. Molts no en som. Cua, famílies, ordre i paperetes. Me les miro i veig que, de paperetes, algunes em miren malament. N'hi ha que, a la política, hi van enfadats, restre-nyits, corcats per dins. Es diuen gent però són mala gent. Molt mala gent. Trio. I faig el que no havia fet mai encara. De totes en trio dues de diferents, de paperetes. I dos sobres. I me'n vaig als confessionaris aquells per votar en secret. No hi havia entrat mai. Per què no em vegin? No! De fet, el que no hauria d'entrar-hi soc jo. Soc jo el que no vol saber què passarà entre les dues paperetes. Hi entro i cadascuna la poso dins un sobre i ho remeno com els mags però a diferència dels mags no faig trampa ni truc. Barrejo fins que ja no sé quina tinc en cada mà. De les dues una l'estripo i l'altra me la quedo. Surto i em miren com surto com qui descobreix un secret. Llenço el sobre i la papereta que he estripat dins d'una paperera i amb l'altra vaig on toca. Mai no sé on em toca i sempre tinc por de fer la cua que no toca. Avui també, per variar. On van els Garcia? Ja hi soc, ho delata el meu DNI, que diu que em dic Josep. Per a mi el Josep és el meu altre «jo». Em comproven que jo soc jo i em deixen votar. El sobre que no he estripat ja és dins. Si algú m'ha vist potser anirà corrents a la paperera a recompondre el vot que no he votat. A mi tant me fa. Jo ja he fet. Surto a seguir cruspint-me aquest diumenge d'abril del qual sabrem, quan s'acabi, si seguim en primavera o si l'hivern cru torna a ser aquí. No es pensin, la meva maniobra de vot no era pas cap maniobra per despistar, ni per fer-me l'interessant. És un gest, només, per la unitat. I és així com, ara per ara, la practico. Unitat. No demano gran cosa.