Avui es vota per saber què vol la gent: si viure en una societat així, o en una societat aixà. La que tiri endavant un govern de cap aquí, o un govern de cap allà. És el que té la democràcia formal: delegar la gestió del model de país que majoritàriament volen els electors a aquelles persones que es mereixen la seva confiança. A aquells que els han convençut que els votessin, després d'haver-los escoltat durant dies i dies prometent-los que defensaran els seus anhels de viure en un país just socialment, pròsper econòmicament, ric en la diversitat cultural, lliure en l'expressió de les idees, responsablement solidari, respectuós amb el medi ambient per garantir la continuïtat de vida al planeta, defensor de la diversitat religiosa i de gènere, amatent amb les persones grans, satisfactori en l'atenció sanitària, avançat i integrador en el sistema educatiu, garant de la seguretat ciutadana, transparent i honest en la gestió dels diners públics... A ningú no se li escapa, doncs, la importància que té anar a votar (un dret i un deure alhora), i fer-ho a consciència. Escollint bé l'opció d'entre tantes com hi ha.

Confesso tenir el meu vot decidit. I el dipositaré dins l'urna aquest diumenge, amb el convenciment de no equivocar-me en l'opció feta, perquè tinc molt clar a qui no havia de votar. Qui m'ha decebut en els plantejaments, i qui m'ha donat motius per a no creure en els seus postulats. És clar que l'experiència acumulada en anys de participació orienta les simpaties i les desconfiances. Però és molt més cert que el moment que vivim esvaeix dubtes i no dona opció a tenir la pell massa fina: o caixa o faixa.

La realitat que vivim (i la que hem patit durant la campanya, amb debats crispats, insults, desqualificacions provocadores...) m'assenyala qui confio que defensarà més bé el model de societat en què vull viure i participar, alhora que m'alerta del poc crèdit que mereixen altres opcions. El que em preocupa és que el recompte de vots doni guanyadora una opció d'aquestes que és als antípodes dels meus plantejaments. Se'm fa molt difícil trobar la fórmula de convivència amb gent que hagi votat, és a dir, que s'identifica amb aquesta manera de fer i ser dels qui no han estat capaços de fer cap proposta constructiva i només han parlat de censurar, prohibir, tancar, empresonar, restringir drets i llibertats. Opcions polítiques que, des que van aparèixer, l'únic que han fet ha estat anar a la contra, o enriquir-se il·lícitament, o practicar el nepotisme, o defensar un model de societat controlada sota l'amenaça, o totes alhora sense gaires distincions. Una manera de fer, en definitiva, que res té a veure amb el que se suposa ha de guiar l'acció noble de la política: treballar pel bé públic, atenent la ciutadania i les seves preocupacions. Ho tinc clar, doncs.

L'únic que m'atabala ara, és comprovar quants mitjans de comunicació han dimitit de la seva funció social d'aportar criteri a la població amb rigor informatiu i pluralitat d'opinió. El relat mediàtic ha capgirat la realitat desvergonyidament. I, el més dolorós, veure com l'ofici vocacional del periodisme ha integrat gent allunyada dels principis ètics i l'honestedat que exigeix la professió. Dolorosa constatació.