Aquests dies de Setmana Santa vaig trobar un gran nombre d'animals atropellats a les sortides de Manresa, principalment eriçons, i més a l'interior de la comarca, des de teixons fins a cabirols i senglars, i la veritat és que, a més de la gran tristesa que causa, crec que és urgent que una societat com cal hi posi solucions. Tinc clar que l'espai ecològic de qualsevol poble, ciutat i regió es veu afectat per la modificació que els humans portem a terme quan s'urbanitza i es dedica terreny a l'agricultura. Carreteres i autopistes, la demarcació dels territoris, la construcció d'un polígon industrial poden alterar notablement la vida de les diverses poblacions de tot tipus d'animals que viuen a cada entorn i que forment part de la nostra riquesa natural. És per això que la fauna local, desesperada i per la seva lògica territorial, creua aquestes zones jugant-se la vida a més del perill que comporta als usuaris de vehicles les carreteres. Potser aquesta Setmana Santa passada vaig veure més animals atropellats per l'increment de vehicles per vacances, però això no disculpa l'imparable degoteig diari que pateix la fauna del nostre territori. De fet, els animals a la car-retera han provocat 2.496 accidents a Catalunya (750 a Barcelona, 700 a Lleida, 550 a Girona i 350 a Tarragona) el 2018, fet que suposa un increment del 100% d'aquest tipus de sinistres en els últims set anys, segons xifres dels Mossos. En el 80% de sinistres hi estan implicats els senglars, encara que també hi intervenen cérvols, cabirols o guineus. Hem de tenir en compte que aquests sinistres són vistosos i denunciats, després hi ha la gran mortaldat d'animals no comptabilitzats com eriçons, conills, teixons, esquirols, a més del gran nombre de rèptils i amfibis que tampoc se solen comptabilitzar tot i estar protegits. Les fórmules per protegir la fauna de totes aquestes zones per les quals transcorren les carreteres parteixen d'una conscienciació que a hores d'ara és pràcticament inexistent. La idea general hauria de ser evitar la fragmentació dels hàbitats que els divideix en zones aïllades. La solució més simple sol ser crear el que s'anomenen passos de fauna, que actuen en àrees molt concretes per protegir la biodiversitat, dins del qual hi ha els corredors ecològics i biològics dit a major escala, que travessen fins i tot països. Però en el nostre cas i en l'àmbit local i comarcal una de les solucions tradicionals i que sol establir qualsevol estudi d'impacte ambiental per a aquests passos de fauna és els túnels, viaductes i ponts, que en massa casos no es pensen ni es plantegen per pura ineptitud i que són molt més costosos de fer després. Amb aquest tipus de construccions al mateix temps que es protegeix la fauna s'intenten evitar les col·lisions dels animals i els vehicles, normalment fatals per a la fauna però també perilloses per a les persones que circulen per carreteres i autopistes. La millor mesura per pal·liar l'atropellament de fauna salvatge en punts negres és la construcció dels anomenats passos verds, naturalitzats o ecoductes, que permetin que els animals puguin travessar les vies sense risc de ser atropellats. És el que s'està fent en altres països europeus. Governs com el de Canadà o el de Països Baixos construeixen autèntiques infraestructures naturals que travessen tant vies estretes com autovies de diversos carrils. Un pas elevat a Suècia va disminuir en un 70% l'atropellament de cabirols. «No és en si mateix un pont, sinó que és una continuació del camp, de la zona verda on es troben els animals que, de manera elevada, estan per sobre de les carreteres». Així, es garanteix que els animals no s'acostin a les carreteres i que de forma natural puguin continuar el seu camí sense posar en risc la seva vida ni la dels conductors. Segons els experts, «els passos subterranis poden ser utilitzats per petits animals, però no per mamífers i, per tant, no són una garantia per evitar accidents». Es tracta de buscar quina és l'opció més adequada per a l'espècie i per al punt negre en qüestió i posar recursos per poder solucionar-ho, perquè solucions tècniques, per descomptat, n'hi ha. Els accidents per col·lisió amb animals van suposar un cost de 105 milions d'euros a l'any entre 2006 i 2012 a Espanya. No seria menys perillós, més ètic, humà i barat posar-hi solucions d'una vegada?