En la matinada del 23 d'abril d'enguany, el que ha estat considerat com un dels darrers cavallers de la vella Europa expirà, com si hagués esperat que Sant Jordi l'ajudés a creuar la frontera d'aquest món a l'altre, en una diada associada a l'èpica medieval i a l'amor cavalleresc; ell que, justament, havia simbolitzat la identitat secular de Luxemburg i, a la vegada, un dels que més cregueren en la pàtria comuna europea.
Joan de Nassau-Beiburg i Borbó-Parma és el nom que adoptà a partir de 1986, ja que va decidir canviar l'ordre dels cognoms, anteposà el de la mare, la gran duquessa Carlota I, al del pare, el príncep consort Fèlix, i ordenà que, des d'aleshores, el nom de la dinastia fos el de Nassau.
Avui, el Gran Ducat està de dol, però principalment el castell de Fischbach, la seva darrera residència, després d'abdicar al tron el 7 d'octubre de 2000. De dol i tristesa per la pèrdua anunciada de qui fou el seu cap d'Estat durant trenta-cinc anys. Les banderes onegen a mig pal i la guàrdia gran ducal porta braçals negres; i s'han encarregat una infinitat de flors i espelmes per a un funeral nacional que serà el dissabte 4 de maig, mentre l' «Ons Hémécht» (Nostra Terra, himne de Luxemburg) alentirà el seu ritme i les seves habituals cadències tindran un bleix suggerent de melangia i de comiat: «Allà es troba el nostre país / per qui tot ho donaríem, / a qui ho arriscaríem tot, / la nostra Pàtria estimada / que portem molt dins del cor».
Els rius Alzette, Sûre i Mosel·la baixaran lentament pel seu llit, cadascun afluent del següent i el darrer, del Rin, amb l'única força de la gravetat, buscant el mar del Nord, i mentre afegeixen a les seves aigües les llàgrimes de tot un país que plora la mort de l'avi Joan, vidu de Josefina Carlota, princesa de Bèlgica i de Saxònia-Coburg-Gotha; de cinc fills (Maria Astrid, Enric, Joan, Margarida i Guillem), vint-i-dos nets i deu besnets.
La primogènita fou una princesa de contes de fades, d'una bellesa extraordinària i una formació cultural excepcional, que va cridar l'atenció de la reina Elisabet II del Regne Unit, en la seva visita a Luxemburg el 1976, veient-la com la candidata ideal per al príncep de Gal·les. Així, el 17 de juny de 1977, el diari anglès de més tirada anunciava que el príncep Carles es casaria amb la princesa Maria Astrid, i que el problema de diferència de credos quedaria resolt, educant els fills en la religió anglicana i les filles en la catòlica. Una solució salomònica que tampoc va acontentar els més puristes, ja que, en aquell moment, existia una llei dinàstica vigent per la qual «els prínceps britànics amb dret a la successió no es podien casar amb catòlics». És per això que aquest projecte va naufragar i quatre anys més tard Carles de Gal·les es casava amb Diana Spencer, l'anomenada Princesa del Poble, que, per poc, fa naufragar la Corona.
El segon fill, Enric, és l'actual gran duc de Luxemburg, d'una sòlida formació universitària, llicenciat en Ciències Polítiques i Econòmiques, que es casà el 1981 amb Maria Teresa Mestre, cubana d'origen, d'on va haver de fugir en esclatar la revolució castrista, i es va instal·lar a Ginebra.
La parella gran ducal ha viscut una veritable història d'amor que convencé els escèptics i s'imposà als detractors per l'origen plebeu de la caribenya, tot i que alguns l'han arribat a emparentar amb Alfons X de Castella, a través dels Infants de la Cerda, cosa força improbable; tanmateix sí que està contrastat que Maria Teresa Mestre es descendent d'una família de Sitges del s. XVII que va emigrar a Cuba per fer fortuna el s. XIX.
El gran duc Joan, sobirà prudent i exemplar, no va dubtar un sol moment a allistar-se com a voluntari a l'exèrcit britànic, i va participar en el desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944 i en l'alliberament de Brussel·les i de Luxemburg. Així, quan el primer ministre luxemburguès, Xavier Bettel, anuncià la mort de Joan I de Luxemburg, feu amb aquestes paraules: «Ha estat, és i serà un símbol per al nostre país. Ell ha estat un model a seguir per a tots nosaltres. Va lluitar per defensar la nostra llibertat i la nostra independència. El gran duc Joan fou un gran estadista i un heroi».
