En primer lloc, el meu reconeixement i el meu respecte a les persones que honestament han decidit implicar-se en la vida política amb la voluntat de servir la comunitat. Ja fa uns quants anys que la meva activitat social m'obliga a relacionar-me freqüentment amb polítics i, per tant, soc conscient de la complexitat que comporta la seva funció pública.

En segon lloc, el meu absolut menyspreu envers les persones que deshonestament han optat per endinsar-se en política amb la perversa intenció de fer-hi negocis i obtenir-ne beneficis propis. I també la meva total aversió pels qui han decidit involucrar-se en l'àmbit polític com a «modus vivendi» sense importar-los la coherència ideològica ni els principis ètics. Són aquells/es que avui diuen blanc, demà diuen gris i demà passat diuen negre. En definitiva, diuen -i fan- el que convingui per tal d'aferrar-se a qualsevol càrrec. N'hi ha que fa més de 30 anys que ocupen càrrecs polítics, tant a l'Administració com també dins el propi partit. Ja han interpretat tots els papers de l'auca. En el seu «currículum» no se'ls coneix cap altra dedicació laboral al llarg de la seva vida. Polítics sense escrúpols que, com els camaleons, van adaptant-se a les circumstàncies segons dictaminin els seus interessos. S'aclimaten a qualsevol conjuntura política, i se'ls en fot les seves contradiccions ideològiques, la qüestió es poder continuar mantenint la poltrona. I sobretot, un bon sou!

A la tómbola política, la fidelitat al cabdill sempre obté premi. Avui parlamentari, demà diputat al Congrés, demà passat senador... i quan els càrrecs institucionals s'acaben sempre queden les portes giratòries. Unes obscenes portes que han acabat institucionalitzant-se. Una anomalia política que té molts adeptes: ex-presidents de govern, expresidents autonòmics, exministres del Govern, exdiputats, exparlamentaris europeus, exsecretaris d'Estat, exsecretaris generals de partits... Tota una ambiciosa fauna. Fins al dia d'avui, cap govern ha legislat per impedir la circulació per aquestes vergonyoses portes.

En el ritual de la política s'hi poden trobar forces predicadors. Des del seu púlpit polític, embogeixen per moralitzar els qui escullen viaranys diferents dels seus. Amb un forassenyat fanatisme pretenen reconduir cap al bon camí els pecaminosos heretges: marxistes, socialistes, comunistes, independentistes, anarquistes, inconformistes... i un llarg etcètera de «istes». Per a alguns/es el nacionalcatolicisme, el patriotisme, l'espanyolisme i altres mots acabats amb «isme» són l'única via redemptora per salvar-se de tanta depravació ideològica. Un «isme» que rima amb feixisme, despotisme, totalitarisme, xovinisme, racisme, masclisme, cinisme, unilingüisme, reaccionarisme, surrealisme, histerisme, idiotisme... i, ves per on, també franquisme !

A tota aquesta confraria moralista, quan se'ls acaba el «xollo» i han d'espavilar-se per guanyar-se la vida, aleshores ignoren tots els principis morals i espirituals. Si han de canviar de congregació política per continuar xuclant de la mamella, ho fan sense manies. Si han d'utilitzar les «portes giratòries» per obtenir suculents beneficis, ho fan sense manies. Si han de donar «un cop de mà» als bancs per aconseguir que se'ls condonin els deutes contrets, ho fan sense manies.

Per posar fi a tota aquesta deshonesta trepa, i aconseguir la purificació de tanta corrupció, cal elevar les nostres pregàries als polítics honestos i dipositar-hi els nostres vots. Amb aquest panorama, no ens ha de sorprendre que la política estigui tan desacreditada.