Passades les eleccions més importants de la nostra vida (sempre ho són) anem a encarar les següents, convocades per d'aquí a vint-i-cinc dies. Són les locals i les meves favorites. Respecte de les d'aquesta setmana es podrà anar comprovant que ni eren tan importants ni en depenia el nostre futur. L'endemà i els dies següents, la vida real segueix igual. A l'hora convinguda, tots a treballar i cadascú amb les seves quotidianitats. En aquesta ocasió, més enllà de les combinacions que han de configurar al Congreso de los Diputados per escollir govern, en qüestió d'hores encararem la campanya per les municipals i les europees. El dia 26 d'aquest mes escollirem els diputats per Brussel·les (i Estrasburg), més els alcaldes dels pobles i ciutats.

Per raons diverses i antigues tinc un interès molt alt per les conteses electorals, els debats polítics, els actes de partits i la comunicació que es genera en forma d'enviaments a les bústies, missatges digitals, cartells als fanals i la resta d'accions de promoció partidària. Confesso que a vegades dubto si encarar en una peça com aquesta temes de convocatòries a votacions. Dubto respecte de l'interès per part dels lectors regulars o esporàdics. En aquesta ocasió les circumstàncies són excepcionals pel fet de votar dues vegades en menys d'un mes. Anem per les «nostres». Observades des d'aquests dies, quan païm el resultat per tot Espanya començarà una nova campa-nya, més debats amb cares diferents, candidatures i fanals amb nous cartells. Serà una cosa mai vista. Entre les unes i les altres, escollir qui ens representarà a Europa (és un dir) i als ajuntaments pot semblar un repte menor, un tràmit administratiu perquè algú ha d'anar tant a un lloc com a un altre. Sempre he pensat que les municipals són les més importants de totes, en contra del pensament de molts que s'activen més amb les que triem diputats, siguin estatals (de l'estat espanyol) o nacionals (de la nació catalana). A més, en l'àmbit mediàtic, els candidats als consistoris es difuminen entre candidatures de megacapitals com Barcelona o Madrid, les quals tapen totes les altres, les mitjanes i fins els pobles de deu cases amb tres electors. Després de tantes campanyes seguides amb alta intensitat, finalment he trobat una aliada potent: Scarlett Johansson. Acaba de declarar a la revista Variety, en sortir de la presentació de la seva última pel·lícula, que en el futur no li importaria ser l'alcaldessa de la seva ciutat, Nova York. Pensa, i ho subscric, que la política propera és la millor per fer el canvi efectiu. La seva proposta passa per convertir-la en una ciutat més verda i amb habitatges més assequibles. Temps enrere ja ho va dir al Huffington Post, i quan li pregunten sobre els temes més variats de política demostra nivells de cultura i intel·ligència força elevats. Cal pensar, per tant, que no es tracta de l'ocur-rència d'una celebritat sinó d'una voluntat decidida de compromís i activisme. Tindrà al seu favor la seva fama i contactes, dos valors molt estimables en l'actualitat per progressar.

Tenim tres setmanes llargues per escoltar la segona remesa de candidats. A mode de crònica d'urgència, Vox només ha aconseguit fer una candidatura amb poca consistència a Manresa, Ciutadans pica a la porta de Berga des de lluny, el bressol de l'independentisme segons el PP, el qual també torna a presentar-hi llista. El PDeCAT perd l'hegemonia de les llistes en favor d'ERC arreu, la CUP no acaba de trencar el seu sostre de vidre i els socialistes recuperen el pols, altra cosa serà el poder. Carrers nets, urnes plenes. I poc més.