A les dotze de la nit del dia 30 d'abril es feia efectiva la renúncia al Tron del Crisantem del 125 emperador del Japó, Akihito; abans, però, l'abdicació tingué una part religiosa i una part civil. Primerament, l'emperador, vestit a la manera tradicional, es presentà sol i amb uns moviments alentits i plens de simbologia, al Kashikodokoro, el recinte sagrat dels tres temples, per informar els déus de la seva decisió de renunciar a la corona en favor del seu fill; sol·licitant, d'aquesta manera, la comprensió i l'acceptació de la seva decisió per part de les divinitats, segons el ritus sintoista. I, a continuació, a la Sala del Pi del Palau Imperial -l'espai de les grans solemnitats d'Estat- acompanyat per l'emperadriu Michiko, i davant de les primeres autoritats dels tres poders i de la Família Imperial, va pronunciar les darreres paraules del seu regnat: «Pregaré per la pau i la felicitat del Japó i del món». Una cerimònia de deu minuts per acomiadar un regnat de trenta anys, en el difícil destí de succeir l'emperador Hirohito i superar el llegat bel·licista de l'imperi del Sol Ixent, així com tot el dolor que va infringir, les víctimes que va ocasionar i les brutalitats i els crims que va cometre al continent asiàtic en la primera meitat del segle XX. Tanmateix, quan els americans -després de llançar la dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki- varen pretendre destronar-lo i jutjar-lo, no ho aconseguiren i s'hagueren d'acontentar amb el fet que, a la constitució de 1947, l'emperador perdés el caire diví associat a la seva persona i que, únicament, tingués un paper simbòlic.
Un brevíssim parlament de comiat d'aquest monarca de la dinastia de Yamato, a les cinc de la tarda, hora local, després de les paraules d'agraïment del primer ministre Shinzo Abe; amb l'etiqueta exigida per la cort imperial per a aquest acte de jaqué per als senyors i vestit llarg per a les senyores, amb guants blancs i un discret capell per a les princeses, llevat de l'emperadriu, que portava el cap descobert. Akihito i Michiko romangueren dempeus davant dels trons i -com a expressió de la seva majestat- únicament hi havia la presència, sense ser visibles, de l'espasa imperial, una relíquia sintoista i els segells privats i estatals amb el nom de l'emperador.
Akihito ha sabut acostar la institució de la corona al poble i ho ha fet en els moments més difícils que li ha tocat de viure al Japó, les grans catàstrofes naturals -ter-ratrèmol de Kobe de 1995 i el tsunami de 2011-, i mostrant penediment per tot el patiment que el seu país ocasionà en el decurs de la Segona Guerra Mundial.
Akihito ha conclòs el seu regnat, anomenat l'era Heisei (Assolint la pau), i per commemorar-ho s'han donat deu dies de vacances per a tot el país nipó, un fet tan inusual que molts dels japonesos no saben què fer amb tants dies de lleure.
Aquesta és la primera abdicació al Japó en 200 anys. Ara, Akihito haurà d'abandonar el palau imperial Kökyo, però conservarà el tractament de Majestat Imperial en la seva condició d'emperador emèrit, i quan mori se li canviarà el nom, intitulant-lo Emperador Heisei (perquè els sobirans japonesos són recordats pel nom que es dona a la seva era o regnat). Akihito ja no participarà en cap més acte oficial però sí de família, es traslladarà al Palau Oriental d'Akasaka, i es podrà dedicar a les seves dues grans passions: les investigacions ictiològiques del peix globus i la música, toca el violoncel, i l'emperadriu, el piano; mentre poden rememorar l'afecció que ambdós sempre han tingut pel tenis, que és com Akihito va conèixer Michiko, una plebea d'origen, ennoblida a la màxima dignitat de l'imperi després de les esposalles, i que ha estat la seva companya fidel, còmplice discreta i assessora particular durant sis dècades.
Ara l'emperador Naruhito ja ha encetat el seu regnat, l'era Reiwa (Bella harmonia), però la veritable cerimònia d'entronització no se celebrarà fins l 22 d'octubre, moment en què assistiran representants de les cases reials i dels governs de més de 200 països, tots els que mantenen relacions diplomàtiques amb el Japó. Tanmateix, i des de les 0 hores de l'1 de maig, Naruhito ha de complir amb el precepte constitucional de ser el símbol per excel·lència de l'Estat i de la unitat del Japó i «treballar per la felicitat del poble, el desenvolupament de la nació i la pau en el món».
