En l'experiència contemporània de l'art, no tan sols des d'un punt de vista estètic, sinó també com a reflexió crítica sobre l'individu i la societat, la fotografia ha adquirit un protagonisme indiscutible. És cert que conviu i contrasta, com posa en relleu Joan Fontcuberta, amb l'omnipresència, de vegades gairebé asfixiant, de la fotografia com a document de la pròpia existència, gairebé substituint-la, per exemple quan l'associem amb turisme o amb les xarxes socials. Però la vida atrapada a la imatge, despresa del temps, disposada davant dels nostres ulls, quan és el fruit d'una pulsió artística i d'un compromís humanista, ens colpeix amb força i deixa sovint dins nostre una petjada perdurable. Un dels fotògrafs peninsulars més singulars i apreciats del segle XX és el valencià Gabriel Cualladó (1925-2003). La Pedrera de Gaudí a Barcelona, on hem pogut contemplar exposicions excepcionals de fotografia com les dedicades a Toni Catany, Xavier Miserachs o Colita, acull fins a la fi del mes de juny, sota el títol «Cualladó essencial», una mostra extraordinàriament interessant que ressegueix, amb peces molt destacades i representatives, diversos períodes de la trajectòria de Cualladó, incloent-hi des dels primers bodegons amb magranes o raïms dels anys cinquanta a la darrera etapa (1991-1998), amb les seves experimentacions en color captades amb una Polaroid. Comissariada per Antonio Tabernero, a «Cualladó essencial» trobem algunes de les peces mestres d'aquest artista, com «Autoretrat amb samarreta» i «Nena pentinant-se» de 1958 o «Filla d'en Jesús» de 1963, però també sèries fascinants com la que recull impressions i gestos de visitants de diverses edats i condicions als espais del Museu Thyssen-Bornemisza davant de quadres de grans pintors o les de personatges anònims del Rastro de Madrid o de Les Halles a París. D'origen humil i allu-nyat de l'èmfasi, Cualladó integra dins el seu treball la mirada vers la quotidianitat que aporten la «Nouvelle vague» francesa o el neorealisme italià, que incorporen l'atzar i defugen l'artifici emfàtic o les pretensions solemnes i que parteixen del món concret, fràgil i efímer, profundament poètic, perquè és autèntic. Cualladó construeix amb la fotografia miralls que copsen l'instant fugisser i en preserven l'ànima, des de la mirada intensa, la ingenuïtat de l'infant, el fragment o el detall aparentment intranscendent que podria passar desapercebut però que conté tota la humanitat que s'esforça a transmetre'ns. D'esperit innovador i transgressor, esquiva les convencions del llenguatge fotogràfic per oferir-nos escenes no lineals que ens interpel·len amb múltiples lectures, veritables creacions culturals. Lúcid, descarnat, commogut, retrata sense èpica, però amb tendresa la fatiga i la degradació. Les imatges de Cualladó copsen la intimitat dels personatges , les seves expressions espontànies, reflecteixen oficis artesans, el somni i l'abandonament, la inquietud, el desassossec, la solitud primordial.