Primer de res felicitar els companys socialistes per la victòria a Espa-nya, i per l'altra banda, felicitar ERC pel seu triomf electoral a Manresa i Catalunya.
Els que estem convençuts que les enquestes publicades diuen allò que qui les paga vol que diguin ens agrada molt, resultats en mà, fer diferents hipòtesis de càlcul en funció de possibles escenaris. Com que d'aquí a tres setmanes escollim regidors i diputats europeus i en algunes comunitats diputats regionals, és interessant saber on és cadascú.
Quant a Espanya, compte amb els mapes de color vermell, quan hi poses la lupa es destenyeixen. Encara més, si les tres dretes fan pactes a l'andalusa poden, si els meus números de repartiment d'escons regionals són correctes, governar a l'Aragó, Castellà-la Manxa i Extremadura. Mantenint tot el que tenen menys les Canàries. Això sí, el pacte hauria de ser recíproc, fet que faria que Madrid i Aragó estigués en mans de Ciutadans com a primera força de la dreta. Potser el gir de 180 graus de Casado amb els seus socis vagi per aquí. Inexistents a Catalunya i País Basc, cedir Madrid a Cs pot ser una travessa del desert massa dura, tot i que estic convençut que si es dona aquest escenari es posaran d'acord.
A Manresa, si traspasséssim resultats a les municipals ens donaria que ERC tindria 9 regidors, JxC -per 29 vots- en tindria 6, el PSC 5, els Comuns 3 i Cs 2. En aquest cas tots sabem que qualsevol semblança amb la realitat seria pura coincidència donat que els actors locals són molt diferents. Tot i així, sí que hi ha un fet rellevant de cara al futur. Si Valentí Junyent aconsegueix mantenir l'alcaldia serà hora que, si de veritat vol liderar la ciutat i no només administrar-la, es faci valdre al sí del seu Partit, la situació actual de Manresa al mapa polític de Catalunya és inadmissible.
Pel que fa a Catalunya, podem fer els números de diverses maneres però crec que l'escenari que Xavier Domènech ens feia dimarts, en el seu article «Independentistes infidels», és molt encertat per saber on som.
En Xavier ens deia, i jo ho comparteixo, que comparar aquestes eleccions amb les generals passades no és encertat, han passat massa coses a Catalunya des del 2016, els fets de la tardor del 17 fan que sigui més propi comparar-les amb les del Parlament del 18, amb les precaucions necessàries.
En un article anterior, el lector o lectora, recordarà que les enquestes de veritat detectaven que hi havia un mig milió de catalans independentistes que mostraven mostres de fatiga. Les eleccions els han xifrat en poc més de 453.000. A més, hi ha, com a mínim, els 80.000 que s'han cregut el missatge conciliador d'ERC. Rufián serà capaç de deixar les impressores al despatx? Com explicaran a aquests electors la reedició del pacte per les europees amb Bildu? De veritat és un gir estratègic o simplement és un moviment tàctic? Crec que és el segon, només podrà ser majoritari un gir estratègic el dia que es converteixin en un partit de govern. El dia que els seus dirigents diguin a la societat que la independència és la seva utopia tal com ho era el marxisme, a la segona meitat del segle XX, per a les forces de l'esquerra europea. Els de més edat recordaran que el PSOE no va guanyar a Espanya fins que Felipe González va dir la famosa frase «Hay que ser socialista antes que marxista» i la trencadissa consegüent dins el PSOE.
Pel costat del nacionalisme radical espanyol, a Catalunya, gairebé ha passat el mateix, han perdut 469.000 suports. Dit d'una altra manera, hi ha quasi mig milió de ciutadans que se senten únicament espanyols que estan pel acord. Si sumem aquestes tres xifres ens diu que hi ha un milió més de catalans que estan per l'acord en el moment de les eleccions al Parlament de Catalunya. Sumant aquest milió de catalans amb els 930.000 als que llavors ja votaren pel diàleg, resulta que els que volem un acord som la majoria minoritària a Catalunya.
Tot i que ens queden 825.000 nacionalistes espanyols i com a mínim el mateix nombre d'independentistes catalans disposats a tot. Se'ns dubte faran molt soroll i ho posaran molt difícil. Però els que ens ho creiem tenim l'obligació, pel futur de les noves generacions del país, de continuar convencent, dia a dia, que aquesta és la solució. Hem de votar, sí. Però hem de votar un nou acord de convivència.
