EEl dia 13 d'abril als 103 anys d'edat i al geriàtric del seu poble, Guiamets del Priorat, ens deixà Neus Català. Valgui la tan recent data del seu traspàs per retre homenatge personal i pòstum a aquesta dona, darrera de les supervivents de l'Estat al camp d'extermini de Ravensbrück, justament guardonada a la seva comarca, a la Generalitat de Catalunya i a l'Ajuntament de Barcelona com a irrefutable referent nacional i europeu a la llibertat de pensament i a la tenaç resistència contra el feixisme.

Vaig iniciar aquest article el vespre del dia 27 d'abril, jorn de reflexió electoral hispànica. Comprengui el lector que vaig interrompre'n la redacció pel desassossec dels moments en veure aparèixer a mà dreta de l'horitzó aquella preocupant nuvolada encapçalada per tres genets de l'Apocalipsi, entonant en una sola veu ( vox, en llatí), les absoltes a les llibertats polítiques i culturals del poble català.

És ben comprensible que el temor a una victòria de la dreta inquisitorial espanyola, per inevitable principi de reacció, despertés en mi intuïtius anhels de llibertat i resistència que el record de Neus Català s'encarregà d'estimular.

Infermera de professió, comunista de vocació i militant de Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, l'any 1939 emigrà a França. Capturada pels nazis quatre anys després, fou reclosa en aquell camp de concentració.

La primera vegada que vaig parlar amb Neus Català fou el 2002 al Parlament de Catalunya en la presentació del Comitè Internacional de Ravensbrück. Amb ella compartirem l'acte i el dinar i vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-li experiències esfereïdores de la seva reclusió a Ravensbrück, on perderen la vida 92.000 persones.

En data posterior, la Neus em relatà, amb colpidora vehemència, les llargues i dramàtiques hores viscudes al costat de totes les dones presoneres i, en especial, de la berguedana Alfonsina Bueno, a la qual ella havia dedicat sis planes del seu llibre De la resistència i la deportació i que fou esposa del conegut anarquista també berguedà Josep Ester Borràs.

Així plasmava Neus el profund record a les seves companyes del camp: «Vull explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades que van morir als camps de la mort».

Són històricament inenarrables els crims i vexacions de què les dones foren objecte als camps nazis. A banda de les gasificacions i maltractaments de tota mena, cal no oblidar les salvatges experimentacions quirúrgiques i químiques de fatals conseqüències que sofriren la majoria d'elles.

El cas de la nostra Alfonsina Bueno n'és un clar exemple. Víctima d'injecció d'un líquid misteriós al coll de l'úter, sofrí seqüeles irreversibles al llarg de la vida que, alternativament, entre homenatges i condecoracions, suportà internada als hospitals francesos, on, progressivament empitjorada, morí fa quaranta anys.

Concloc aquest article al matí del dia 29, vistos els alleujadors resultats de les eleccions estatals d'enguany amb victòria socialista general i triomf independentista a Catalunya.

Val a dir que, durant el compàs d'espera d'aquelles hores d'angoixa, el record de les esperances i la fortalesa d'esperit de Neus Català em resultaren balsàmics. Com també les seves paraules: «El meu pare em deia de petita: no abaixis mai els ulls per ningú. I jo mai vaig plorar davant d'un nazi. Era la meva manera de resistir».