Totes les cases haurien de tenir al costat un arbre més alt. Significaria que l'arbre ha pogut créixer lliure i que la construcció és a prop del terra. Em sorprenc constatant que, a Manresa, hi ha barris amb arbres alts, altíssims, i cases que no ho són tant com els arbres que les acompanyen. Dimarts passat, vaig tenir l'oportunitat de fer preguntes a l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, en un acte públic. No eren preguntes meves, les havien enviat per whatsapp persones interessades en temes de ciutat. Una de les qüestions anava d'arbres. Proposava que se'n plantessin als carrers principals per un tema estètic i de qualitat de vida. Durant mitja hora llarga, l'alcalde va respondre preguntes. En van quedar de pendents de contestar i de formular. A mi m'hauria agradat fer-li una pregunta que no se'm va acudir en aquell moment.
Va ser més tard, veient la pel·lícula «Juliet, Naked» -basada en una novel·la de Nick Hornby-, que em va venir al cap. Una àvia mira una foto seva, de jove, inclosa en una exposició del seu poble sobre l'estiu del 64. Hi apareix ella amb la seva germana, en companyia de dos nois que havien conegut aquell mateix dia. Un d'ells se li havia insinuat però ella l'havia rebutjat sense contemplacions. La senyora explica que ho va fer perquè va pensar que «una cosa que no fas no pot sortir malament. Les coses que fas malament són les que et creen problemes. I aquí estic, amb 84 anys, sense haver tingut problemes en tota la meva vida! Em cago en tot».
Necessitem fer-nos preguntes i, sobretot, és imprescindible fer-nos la pregunta. No sabem com hauria estat el balanç vital d'aquesta àvia fictícia si s'hagués qüestionat la seva afirmació en aquells primers anys de joventut. O algú l'hagués fet dubtar. Però habitualment no anem tan enllà i els uns als altres ens interpel·lem sobre temes formals, previsibles: Com estàs? I els pares? I les criatures? Encara treballes a la mateixa empresa? On anireu de vacances aquest any? Vols que fem un cafè? Has vist l'última pel·lícula de Marvel? Què hi ha per dinar? T'has tallat els cabells o què t'has fet?...
M'hauria agradat conèixer la pregunta que no han fet mai a l'alcalde, però que ell desitjaria que li fessin. Hi ha aspectes de les nostres vides que passen per alt. No és senzill atrevir-nos a mirar l'ànima de l'interlocutor i encara menys estar disposat a escoltar-lo. Les preguntes són un camí -de vegades arbrat i de vegades sec i empolsinat- per descobrir la complexitat de qui tenim al davant, semblant a l'efecte mirall dels vianants de la foto. Quan només fem preguntes pensant en nosaltres, no fem preguntes prou valuoses. Emetem sentències entre interrogants. Quan la pregunta és la correcta, la resposta la supera i cloem la conversa amb la certesa que ens en queda una altra de pendent.
