Ara fa exactament quaranta anys que naixien els primers ajuntaments democràtics després del franquisme. En el reportatge que aquest diari dedicava ahir a rememorar amb els protagonistes els primers compassos d'aquells primers consistoris hi havia molta coincidència a recordar amb nostàlgia aquells temps en què tot estava per fer i tothom havia posat una gran il·lusió en aquells homes (i molt poques dones) que es posaven al capdavant dels consistoris per decisió dels ciutadans. Aquella il·lusió, que s'ha anat apagant a mesura que el cinisme i el desengany s'han anat apoderant de la política, va fer miracles durant molts anys. Els nostres municipis han viscut durant aquests quaranta anys -sobretot durant els primers vint, quan el tomb social va ser més radical- una transformació espectacular que ha fet que la majoria de pobles i ciutats costin de reconèixer avui. I no és només la fesomia dels carrers, els equipaments i les obres. Aquells alcaldes de les primeres generacions van impulsar una nova cultura ciutadana. Vista des del present és més evident que mai.
