Quan queden dos dies per a l'inici d'una nova i doble campanya electoral, la capacitat d'empassar-nos més eslògans comença a fer figa. No hi ha ciutadania que digereixi tanta intensitat política, i això dit en un entorn en què la «política» s'ha convertit en el menú diari a desgrat de tots els que tenen problemes seriosos per resoldre que mai no sembla que els resoldrà això, la política.

El més dramàtic és que tenim la certesa que per molt debat que iniciem o que continuem no trobarem el desllorigador al que realment ens interessa. I l'interès pot ser divers: d'un èpic viatge a Ítaca sense aturades a la simple supervivència.

Potser el primer acord en el greu desacord en què vivim hauria de ser fixar alguna prioritat assumible i que respongués a l'interès més general possible. Temo, però, que aquest mínim denominador és, a hores d'ara, el que justament distancia les diferents mirades polítiques sobre una realitat que ja no és unívoca, sinó que es modela a l'interès particular de l'observador. En aquesta doble campanya es dirimeixen molts objectius (les alcaldies, els lideratges locals, la relació de forces nacional, el reforç -o no- de la tendència de les generals, el missatge que enviarem a Europa...) i sense un improblable acord de mínims. Les lectures dels resultats seran a la carta, un guirigall d'anàlisis que no deixarà veure el més obvi: que així no hi ha qui governi.