Abans que acabem d'adonar-nos del significat d'aquestes eleccions del 28 d'abril, estarem votant de nou. La cita municipal i europea serà molt aviat. Així que a primer cop d'ull resumim unes primeres idees que necessitaran encara més reflexió. D'una banda, l'encoratjat tricorni (PP, Ciutadans i Vox) va venir a totes i se'n va anar sense res. No suma per governar, tampoc per forçar el seu anhelat 155 des d'un Senat que han perdut. El PP (66 diputats) va molt tocat i Casado, el seu cap, encara més, tot i que no hi ha hagut el sorpasso de Ciutadans somiat per Rivera (57 diputats). Els 24 diputats de Vox podran predicar al Congrés i això amarga molt, però si hi ha unió antifeixista semblarà com si ho fessin en el desert. Es torna a constatar, una vegada més, que l'Espanya del 78 no és governable contra un 25% del seu PIB i el 20% de la seva població, representats per Catalunya i el País Basc. És veritat que Sánchez i el PSOE van guanyar les eleccions, però queden lluny de la majoria. Els seus 123 diputats els donen la part de l'oxigen que buscaven, tant el mateix Sánchez com el gran empresariat, la banca i l'aparell dretanitzat del seu partit. El PSOE ha capitalitzat el vot de la por que provocava el tricorni d'ultradretes. D'aquest temor en forma de vots es valdran ara per tenir les mans més lliures. Sánchez afirma que ell no estableix cordons sanitaris davant ningú, alhora que, en la mateixa frase, en forja un de nou en afirmar no voler «acords amb partits que estiguin fora de la Constitució». Mentrestant, en aquest mateix moment i a les portes del PSOE a Madrid, es cridava: «Amb Rivera, no». Veurem si fan cas a les seves bases. Unides Podem retrocedeix i perd aproximadament un milió tres-cents mil vots. Tot indica que, en bona mesura, es tracta de vots que han marxat al PSOE. Es vulgui o no, s'obre així l'enèsim procés de reflexió sobre el paper que ha d'ocupar una imperfecta coalició que en l'últim temps ha restat més del que ha estat capaç de sumar. Passar dels 73 diputats que proporcionaven totes les confluències en l'anterior legislatura als 42 actuals no resulta un detall menor. Unides Podem perd autonomia i recuperar-la exigeix un gir. Un gir cap a una unitat en la qual és insubstituïble, però que ara sembla llunyana i que fa falta forjar de nou entre totes les forces que van fer possible la moció de censura que va fer fora Rajoy i que feia olor d'un més enllà republicà amb dret a decidir. Aquí a Catalunya i també a Euskadi, segueixen avançant les forces independentistes i sobiranistes que defensen criteris de radicalitat democràtica davant aquesta Constitució (autodeterminació, referèndum i república). ERC (en coalició amb Sobiranistes) representa la primera força a Catalunya amb 15 diputats. Bildu ha arribat a 4. Tots junts, més PNB i Junts per Catalunya ja sumen una mica més de dos milions de vots. Fa 3 anys tot just passaven del milió i mig. Es reafirma la impossibilitat d'afrontar la paràlisi que pateix el règim sense comptar amb aquesta important representació de la voluntat popular. Els mateixos números i la recuperació del vot socialista en tots dos territoris marquen un límit i reforcen la necessitat de la suma amb altres, amb altres visions que també comparteixen lleis i normes en l'actual regne d'Espanya. Els resultats, recordem-ho, són fills de la por de la majoria de la població al triomf del tricorni reaccionari, però a més constitueixen la prova que el vector social i el territorial continuen estrenyent la sabata del règim. El primer troba en aquests resultats electorals un anar tirant fins que la burocràcia de Brussel·les, en nom del gran capital i la banca, premi exigint més retallades en dèficit, pensions i serveis. L'assumpte territorial té en el judici al Procés una fita que més aviat que tard despullarà l'asfíxia democràtica que envolta la Constitució del 78. Mentre tot això segueix madurant, tenim l'oportunitat de votar contra l'Europa fortalesa que es construeix contra els drets i al servei d'aquest gran capital. Tenim l'ocasió de votar també a favor d'un gir social i l'oportunitat de fer dels nostres ajuntaments, per mitjà de les candidatures del canvi com Fem Manresa a la meva ciutat, un marc que obri drets i exigeixi democràcia, alhora que frena la cobdícia dels poderosos i els seus plans privatitzadors i d'especulació sobre el nostre medi ambient, sobre l'habitatge, el sòl i els nostres serveis. Tornem a votar, tornem-hi per derrotar-los.
