Poso la ràdio just quan comença un butlletí informatiu. Em crida l'atenció que, dels quatre primers titulars, tres fan referència a polèmiques sorgides a cop de tuit. Polítics que han utilitzat aquest mitjà per llançar la seva andanada composta d'una frase, o frase i mitja. Sé que aquest que expresso no és un argument nou, però és que el pas del temps i l'actualitat no fa altra cosa que reforçar-lo i agreujar-lo. Dir que la política ha mort seria passar-se de frenada, però a hores d'ara transita arrossegant els peus i llançant missatges de 148 caràcters. Els arguments queden relegats a hemicicles parlamentaris mig buits, on els que escolten no hi senten perquè porten les orelles tapades amb consignes polítiques granítiques i monocolor. Ara, fer política es basa a trobar la frase més enginyosa, llançar el retret més descarnat, dibuixar amb paraules la metàfora més risible i desacreditativa dels rivals o llançar en l'aire la dada més convenient (i més convenientment descontextualitzada) amb la catapulta de Twitter. Fins al punt que s'ha popularitzat l'expressió que diu que els tuits els carrega el diable. Una remasterització encertada, perquè, com les armes (el subjecte de la versió original), Twitter s'ha convertit en una successió inacabable de fogonades que acorrala els arguments i fragmenta la paraula. I sense paraules lligades i arguments construïts sembla quimèric establir diàlegs.
