Si la campanya electoral servís per al que hauria de servir, la proximitat d'unes eleccions municipals seria una bona oportunitat per debatre, entre moltes altres coses, la situació dels municipis petits de Catalunya. I és que passen els anys, el país va sortint de la crisi que va tenir-lo tenallat durant tant de temps, i això no obstant alguns problemes endèmics continuen sense tenir remei.

D'exemples, en tenim tot sovint. Fa vuit dies ja devíeu llegir en aquestes mateixes pàgines que el poble de Castellfollit de Riubregós, a la zona segarrenca de l'Anoia, busca noves famílies per mantenir l'escola. Ara només té deu alumnes i el curs vinent preveu tenir-ne vuit. Al pas que va, amb la manca dins el municipi de criatures acabades de néixer o de mares embarassades, la perspectiva més probable de l'escola és el tancament. Amb el que això significa per a la vitalitat d'un municipi.

El cas de Castellfollit no és l'únic, esclar, i de tant en tant llegim altres casos similars, amb iniciatives diverses dels ajuntaments que no sempre resolen el problema. Altres vegades, les facilitats donades perquè vingui gent de fora acaben resultant contraproduents, perquè no sempre l'experiència de l'arribada dels nouvinguts resulta satisfactòria i sense maldecaps addicionals. El problema, naturalment, és que els veïns naturals del municipi són massa pocs i que alguns joves que es casen o s'aparellen se'n van a viure a pobles més grans o a la ciutat, on tenen tot un altre tipus de facilitats i d'atractius per tirar endavant els seus projectes personals i familiars.

Si recorrem als estudis més saberuts, els especialistes en demografia ens diuen que, a Catalunya, els municipis que han minvat a un ritme més intens la seva població són precisament els més petits, aquells de dimensions inferiors als 500 habitants. La tendència, doncs, a traslladar la residència a municipis més grans continua, i la lògica de creixement dels nuclis urbans i turístics de la franja costanera no sols no minva sinó que s'està accentuant. En definitiva, la Catalunya rural, la de les comarques interiors i de demografia escassa, continua la seva tendència a la baixa.

¿Hi ha una consciència general entre els nostres responsables polítics sobre aquest problema? ¿Ho saben, els preocupa, fan alguna cosa mínimament efectiva per posar-hi remei? Tot fa la impressió que ho saben prou bé, però que s'hi resignen, que en el fons pensen que no es pot combatre una lògica tan abassegadora que no és sinó una conseqüència més de la vida moderna. Ja se sap, l'atracció de la ciutat, els focus de creixement, la ubicació geogràfica dels possibles nous llocs de treball: tot va a la contra de la vida en els pobles petits, i alguns pensen que no n'hi ha per tant, que, al cap i a la fi, un dels trets de l'època que ens toca de viure és la mobilitat laboral i social, de manera que no és tan greu el fenomen del desarrelament i la despoblació.

Potser sí, potser no s'hi pot fer res i aquesta és una llei irreversible. Però que les parelles se'n vagin dels pobles petits, que pels carrers antics del municipi només hi circulin els vells i els jubilats, que es buidin les cases, que tanquin les escoles per manca d'alumnes, i que altres antics serveis es vagin concentrant en els caps de comarca o de zona, és, fet i fet, una trista realitat, una autèntica catàstrofe. Una realitat que descompensa la nostra cohesió territorial, que perjudica el sector agrícola i ramader i que amuntega la població a les grans ciutats, on les condicions de vida són tot sovint molt més desfavorables. Comptat i debatut, un trist panorama per al país endreçat i equilibrat que tots hauríem volgut imaginar en les nostres quimeres...