La nena vestida de rosa es gronxa en el cadenat del carrer que impedeix el trànsit de cotxes. S'hi balanceja una estona fins que els pares la criden perquè han de marxar, i ella travessa la plaça fent saltirons amb els braços en creu, amb un peluix a cada mà, somrient. Se la veu tan feliç que voldria viatjar en el temps per córrer amb ella i veure la vida a través seu. A voltes créixer per esdevenir depèn quin tipus d'adult pot ser un al·licient ben poc atractiu. Julian Barnes ho descriu a la perfecció a la novel·la L'única història, en la qual el jove protagonista repeteix, un cop i un altre, que només té dinou anys (per sort) i relata tots els tòpics que detesta dels adults, entre els quals l'autocomplaença emocional i els aires de saber més que tu.
Els meus fills -encara- esperen els aniversaris amb delit i compten els dies que els falten per sumar un any més. Per a ells una hora és una eternitat, trenta dies una condemna i un curs escolar una vida encera! Per a mi, un curs són tres tancar i obrir d'ulls: Tot Sants, Nadal i Setmana Santa. I després arriba el juny, l'esperançador i desitjat juny. I les vacances. Sempre enyorades i tan fugisseres. I sense adonar-me'n estrenem l'agost -ja?- i esclata la festa major i torna a ser setembre -el mes que estimo per sobre de tots perquè em permet posar el comptador a zero.
«I és que avui fa bon temps», em diu l'amo del bar, que aviat muntarà la ter-rassa a la placeta. I li dic que sí. I em fixo que la llum té un altre color i que les ombres que dibuixa entre les mateixes cases i als mateixos carrers no són iguals que dies enrere. El gos que treu el cap rere la persiana del segon pis borda però no de ràbia, la cua a la gelateria és més llarga i el verd dels arbres, més intens. He de comprar flors per plantar-les a les torretes oblidades, per remenar la ter-ra, sentir-ne l'olor i ennegrir-me les ungles. Grapats de terra procedents de més de mig miler de municipis catalans s'exposen aquests dies en pots de vidre al Centre Cultural el Casino. L'exposició, «Enyorança Catalunya avui», és obra de l'artista danès Michael Kirkegaard i és, segons ell, «fertilitat en mode d'espera». A mi m'atrau pensar en la història que guarda cada grapat de terra, de sorra, a quin indret del municipi l'han recollit i per què en aquell lloc precís. Si em demanessin que agafés terra manresana sé on l'aniria a buscar. La terra, al cap i a la fi, és l'únic que tenim. L'únic que ens aguanta. I aquí estic fent-me càbales sobre aquesta tros de món que sento, contràriament i alhora, que és meu i que no em pertany. Com quan estimes.
