El 1946 es va estrenar als Estats Units una pel·lícula memorable i oscaritzada de John Cromwell, inspirada en una novel·la de Margaret Landon, que narrava la història d'una institutriu, protagonitzada per Irene Dunne, que el 1860 és contractada com a professora d'anglès per als seixanta-set fills del rei de Siam, ara Tailàndia, encarnat per Rex Harrisson d'una manera magistral, i en un debat entre la tradició i la modernització.
Aquest relat, que tenia moltes pinzellades verídiques, era molt il·lustratiu d'una realitat ben diferent de la nostra i amb uns costums que resultaven absolutament inversemblants, com sortits de les pàgines d'un conte. Tanmateix, i 159 anys després dels fets descrits en el film, s'han pogut veure unes imatges que semblaven extretes d'aquell cel·luloide.
Un rei, Maha Vajiralongkorn, que és coronat després de tres anys de dol per la mort del seu pare, Bhumibol, i que tres dies abans es casà amb una general vint anys més jove, Suthida, que formava part de la seva escorta i que esdevé la seva quarta esposa. Una cerimònia sorprenent en què el nuvi està assegut en un setial i la núvia -reptant en terra com una serp- fa una ofrena de flors al seu august pretendent, mentre ell, sense immutar-se ni demostrar cap mena de sentiment, li ungeix el front amb aigua, en una ablució sagrada, per poder-la asseure al seu costat, en qualitat de consort i, ara, ja reina.
La coronació a Tailàndia, amb uns fasts de tres dies que tindrà un cost d'uns 32 milions de dòlars, no és només l'entronització del rei sinó que suposa la seva pròpia deïficació en vida, a través d'un ritual ancestral del segle VIII i de l'ús de les diferents regalies, ius regale, que són els símbols exclusius del sobirà. En aquest cas: la Gran Corona de la Victòria, de 7 kg de pes i 66 cm d'alçària, feta d'or i pedres precioses, en forma de cúpula d'un temple, que serveix per recordar el pes de la responsabilitat del poder; l'Espasa de la Victòria, que evoca la condició guerrera de l'investit reial; el ceptre que al·ludeix a l'autoritat règia; les Sandàlies Reials, que representen la lleialtat del poble i, al mateix temps, la invocació de la protecció del rei; i el Gran Paraigüa Blanc, que rememora la preeminència del rei per sobre de totes les criatures del seu regne. Però, a més i sobretot, hi ha uns altres elements que fan més sagrada la litúrgia de coronació: l'aigua que serveix per purificar i ungir la persona que es converteix en el defensor reial del budisme i l'horòscop amb el nom de Rama X de la Dinastia Chakri, gravat sobre una placa d'or i que esdevé el seu segell oficial; però que, tanmateix, no podran pas evitar que el cos del rei, un cop traspassat, sigui engolit per les flames i reduït a cendres.
L'etiqueta palatina tailandesa obliga que els ajudants directes del monarca el serveixin agenollats, amb els inconvenients que aquest exercici de submissió i de gimnàstica poplítia comporta per al normal desenvolupament de les cerimònies. Així, en el moment d'autocoronar-se com a Rama X, el monarca tingué alguna dificultat per posar-se la tiara que el feia assemblar a un unicorn de rostre humà absolutament embolcallat d'or, o a una estàtua sacra -però vivent- d'un temple, mentre el fidel camarlenc l'intentava socórrer infructuosament amb els dos genolls flectats als peus del sobirà.
Tant de bo que, de la mateixa manera que -en la cinta del 1946- la ficció s'inspira en la realitat, ara sigui a l'inrevés! I, d'igual forma que en aquella narració del setè art, el nou rei converteixi els súbdits en ciutadans sense necessitat d'agenollar-se i que el puguin mirar cara a cara!
