Un mural de grans dimensions però auster en filigranes decoratives, pregona: «La ley es el instrumento de venganza del estado fascista». Algú amb influències anarcos ho va pintar en traç gruixut, majúscules, color negre i en dues línies malgirbades com a resposta a una pintada anterior, esquifida en el traç, que insultava els CDR. En la capa base del mural gegantí, una estelada signada al seu dia per la CUP, blanquejada pels provocadors de l'extrema dreta que fa temps que actuen impunement.

Fa mesos que hi és, però és aquesta setmana que crida poderosament l'atenció, vistes les contradiccions en què està immersa la cúpula judicial espanyola en la seva croada per salvar «la unidad de la patria». Les discrepàncies dins la Junta Electoral Central sobre la candidatura del president Puigdemont a les eleccions europees, i el pronunciament favorable del Tribunal Suprem i del Constitucional, evidencien el temor a les conseqüències que pugui tenir l'ús tan interessat de la llei per amenaçar, escarmentar i erradicar les conviccions independentistes del sobiranisme català. A hores d'ara hi ha qui ja interpreta que el relat inventat per Llarena no s'aguanta per enlloc, i que aquells que el van comprar no saben com mantenir-lo. Com acabarà la querella contra Llarena? Quin dineral públic costarà la seva defensa? I si hi ha querella contra la JEC? Marchena ja no sap quina cara amable posar. Europa els fa por i els obliga a fer gestos.

Un mal inici?.- Pedro Sánchez pateix pels catalans. Fa temps. El seu sentit de la responsabilitat l'empeny a prendre mesures per resoldre el patiment. Per això un dia va escollir Josep Borrell com a ministre d'Exteriors, amb l'encàrrec de cercar ajudes per eliminar el neguit, i ara vol posar Miquel Iceta de president del Senat, per controlar la terapèutica del 155 que alguns voldrien aplicar per posar fi al malson català. De fet, ell mateix va creure un dia que la medicina podia anar bé i hi va donar el vistiplau enfervoridament. També és bo recordar que Iceta devia creure-hi, perquè no va dubtar gens a fotografiar-se somrient i exultant com és, al costat de Millo, Montserrat i Albiol, en una manifestació nacionalconstitucionalista pels carrers de Barcelona, el 2018. Tanmateix, «pelillos a la mar, y lo pasado olvidar», que diu la dita castellana, Sánchez i Iceta estan disposats a deixar de patir i han dictaminat que el que necessita Catalunya és «convivència, i no independència». La recepta planteja dosis generoses de diàleg, i eliminar la dieta de confrontació, crispació i polarització que ha condicionat durant anys la relació Catalunya-Espanya. Com a primera dosi, l'exigència que els partits independentistes empassin d'una glopada i facin Iceta senador autonòmic. A hores d'ara, ERC i JxCat semblen dubtar de l'eficàcia de la vacuna, perquè l'historial els diu que Iceta muta fàcilment de l'eufòria al possibilisme, i té episodis de renúncies aclaridores (del sí al no d'un referèndum, del sí al no a uns indults, d'un percentatge a un altre perquè la democràcia validi la independència), que els aconsellen aplicar una quarantena preventiva. Ja es veurà: Pedro Sánchez diu que això és «un mal inici», i els partits independentistes deuen pensar que encara bo! que no sigui Borrell l'escollit per presidir el Senat del 155...