Amb la campanya electoral ha començat la cursa per ocupar l'Ajuntament de Manresa i jo tinc un problema, no voldria que per resoldre'l malament després la ciutat en tingués un de més gran. Conec bé cinc bones amigues i amics que van a les llistes, totes i tots opten a governar i dibuixar el futur manresà, totes i tots són persones de reconeguda vàlua professional amb empenta i ganes d'avançar, capacitades, de sensibilitat social contrastada i conscienciades amb les necessitats d'una Manresa sostenible, amable i competitiva. Aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no van a la mateixa llista, sinó que estan repartides i repartits en quatre opcions i jo només tinc un vot.

Soc dels que sempre han cregut abans en les persones que no pas en els partits, i d'aquí neix el dilema. Em direu que aposti pels programes, però és que els programes són paraules en un paper que moltes vegades amb el temps acaba mullant-se, i el seu impacte real depèn no de qui els escriu sinó de qui els executa, de la seva competència, la seva ètica, el seu compromís i sobretot el seu talent i habilitat negociadora.

Penso, com va dir aquesta setmana al seu pas pel Clam l'actor Sergi Lopez, que amb això de «si es vol es pot» no ens enganyem, que no n'hi ha prou, fer avançar i transformar una ciutat no és gens fàcil, a banda de gosadia, el repte demana una bona dosi de talent; d'això tota aquesta gent que conec i van a llistes en tenen i molt, però també és cert que la gestió del talent és el més difícil que hi ha, perquè en un equip on els mancats d'aquesta qualitat necessària per governar superen els que el poden posar sobradament al servei dels ciutadans, no sé per què sempre s'acaba imposant la llei de la mitjania, en lloc de sumar divideixen i aleshores és quan la mediocritat està servida.

Per això he pensat que en lloc de centrar-me a analitzar el talent de cada llista, dedicaré una estona a revisar la manca de talent en tots i cada un dels partits, per veure quines candidatures em proposen asseure més personatges anodins a la cadira de la sala de plens. Més que decidir a qui voldríem de regidora o regidor, es tracta de concloure en mans de quins elements banals i insubstancials no podem deixar de cap manera els destins de Manresa. No sé si davant del dubte es tracta d'una bona fórmula, però sí que els puc ben assegurar, fent una primera repassada ràpida a totes les llistes, que de noms prosaics d'aquests n'hi ha uns quants per triar i remenar.

Les ciutats les fan les persones i el que ens demana Manresa aquest proper vint-i-sis de maig és que invertim en persones; diuen que som una ciutat petita o un poble gran on gairebé tothom es coneix, per això mateix si d'aquí a quinze dies fem una mala inversió ens en penedirem durant quatre anys, pensem-hi bé.