Les projeccions de població espanyola per als propers quinze anys preveuen un increment total de 2,4 milions de persones, però alhora una reducció d'un milió de les nascudes al territori. És a dir, que el nombre d'immigrants creixerà en 1,4 milions, superarà els 9,5 milions i representarà un 19% del total. Una xifra que, lògicament, no inclou els fills dels immigrants que han nascut aquí o que ho faran els propers anys. Es preveuen magnituds negatives en el creixement vegetatiu (naixements menys defuncions), que sense la immigració portarien a una reducció de la població i a una taxa més elevada d'envelliment. Dit d'una altra manera: caldran immigrants perquè els indígenes, en termes globals, no ens reproduïm amb prou intensitat per compensar el ritme al que arribem al final de les nostres vides actives. Els propers quinze anys assoliran a l'edat de jubilació els nascuts a la dècada dels seixanta, que són una colla, i la pregunta de qui pagarà les pensions no es respon només amb lleis, sinó canviant la relació aritmètica entre els actius i els passius.

Fa un segle, la garantia per a la vellesa era la descendència. Durant mil·lennis, els qui ja no es valien sols eren cuidats pels seus fills i nets. Els ancians sense família i sense patrimoni acabaven en mans de la beneficència, anant bé. Però tenir fills i nets era la cosa més natural del món. No es feia per càlcul, sinó per inèrcia social: era el que tocava i era una benedicció si tots sortien sans i bons. Avui és possible arribar a l'edat de jubilació sense haver tingut descendència i sense que aquesta mancança projecti negres ombres sobre els darrers anys de la nostra vida. Malgrat les insuficiències conegudes i denunciades, són molts els jubilats que no necessiten l'ajuda econòmica dels fills, i durant la darrera crisi s'ha donat amb freqüència el cas contrari. Avui, joves amb feines precàries tenen ingressos nets inferiors als del seu avi pensionista. Amb aquest panorama, les persones en edat fèrtil no pensen que engendrar sigui una inversió en el seu futur benestar econòmic; si engendren és per altres motius, vinculats a la realització personal, al benestar emocional o a les pròpies conviccions. Però la suma de totes les decisions individuals de tenir pocs fills i cada vegada més tard ens aboca a una demografia incapaç de mantenir l'Estat del benestar per als pensionistes sense la contribució dels immigrants. I llavors, quan venen, els posem mala cara.