En el marc d'una nova edició dedicada a Joan Vilar Costa, el Centre d'Estudis del Bages, la Fundació Independència i Progrés i el Moviment Cristià Comunitari van organitzar al Casal de l'Església, el 4 de maig, una reflexió sobre la situació dels refugiats, d'abans i d'ara. L'historiador igualadí establert a Manresa Josep Alert rescata de l'oblit el tema dels refugiats polítics a la Manresa republicana. Gràcies a una beca de l'institut Ramon Muntaner sobre estudis de parla catalana, va fer recerca a l'entorn de l'acollida a la ciutat de la població refugiada procedent de l'Estat espanyol que fugia a mesura que el front avançava en el context de la guerra civil. És un exili, essencialment per motius polítics. En un context en què la Generalitat organitza l'assistència social, Manresa demostra la seva capacitat de mobilització amb finalitats humanitàries. 2.378 persones, majoritàriament infants, dones i ancians, població civil que fugia per por instintiva, s'hi van refugiar, constata Alert a partir de testimonis humans entrevistats, i a l'Arxiu Comarcal del Bages, on es contenen dades d'aquestes persones, uns 2/3 del contingent total. La societat civil manresana va acollir aquesta població flotant que va arribar al sostre el juliol del 1938, tot coincidint amb l'ofensiva republicana de l'Ebre, amb 3.000 refugiats, segons l'historiador Joan Serrallonga. Fenomen de dimensions extraordinàries, en què Ajuntament i societat civil van fer un esforç d'acollida: allotjament, escolarització i manutenció. La Generalitat va establir un subsidi de 2 pessetes diàries per persona i se'n va gastar fins a 100 milions en l'atenció als refugiats. En l'àmbit local, aquesta voluntat va requerir un exercici de control i de tasca administrativa: estadística amb confecció de fitxes, elaboració de documents, com ara autoritzacions de trasllats, admissió de refugiats, reagrupaments familiars, abonaments de subsidis, ocupacions d'edificis, sol·licituds d'informació, recompte de les persones acollides, altes i baixes de racionament. Els refugiats van arribar en onades després de seguir itineraris per altres punts d'acollida. Els fluxos més nombrosos es van registrar la tardor del 1937, quan es va desfer el front del nord, i la primavera del 1938, tot coincidint amb el trencament del Front d'Aragó, l'ocupació de Lleida i l'arribada de les tropes rebels.
Durant els 30 mesos de guerra van funcionar a la ciutat diversos mecanismes d'acollida. L'asil alberg Joan Selves (Casa Caritat) i el Casal de la Vellesa (antic convent de les Reparadores). Se'n van crear de nous: llar d'infants a la masia Gallifa, de Monistrolet de Rajadell, i menjadors infantils. Famílies acollidores van fer-se càrrec dels nouvinguts al començament de la guerra, com reflecteix la premsa amb una certa eufòria, que va permetre la creació d'organitzacions de caràcter societari i obrerista: Pro Infància Obrera, Socors Roig Internacional o l'Ateneu Popular Manresà, que van donar lloc a nous equipaments. Es van organitzar subscripcions, recaptacions, campa-nyes i festivals per obtenir fons d'ajuda als refugiats d'altres indrets. Un dels col·lectius més objecte d'atenció van ser els nens abandonats del front a qui calia escolaritzar. A més de llars d'infants es van crear menjadors infantils, com el de la guarderia de la plaça Francesc Macià. En aquesta tasca van destacar els quàquers, congregació religiosa que durant la guerra civil va desplegar una enorme tasca humanitària en els dos bàndols. Així, el 8 de febrer del 1938 va obrir portes a Manresa la primera cantina infantil que es va inaugurar a Catalunya, que va atendre més d'un miler d'infants. El cost que van representar els establiments assistencials municipalitzats va abocar l'Ajuntament a greus problemes financers i les necessitats van obligar a habilitar edificis com la Seu, el convent de Sant Francesc i les Saleses per acollir nouvinguts. El marc del 1938, amb l'allotjament de tropes, es va produir una situació de col·lapse. A final de desembre, enmig de la indigència i la misèria a causa de la manca de queviures, la majoria de refugiats va emprendre la fugida cap a la frontera. Cal reconèixer que de l'eufòria inicial es va a passar a les problemàtiques del final de la guerra, des de la corrupció en l'ajuda als refugiats fins a situacions de conflicte cultural i enfrontaments violents, segons documentació pròpia.
