Un dels quatre polítics més importants d'Espanya ha estat a Manresa per inaugurar la nova campanya electoral a tot l'Estat, la segona d'aquesta primavera. És un fet molt destacat que Albert Rivera, acompanyat d'Arrimadas, Carrizosa i la resta de dirigents de Ciudadanos, acudeixin al Bages per començar el seu periple estatal demanant el vot pels nous ajuntaments, pel parlament europeu i per les dotze autonomies on toca urnes i paperetes. Les raons per les quals han escollit arrencar aquí la nova gira no són les pròpies d'una anàlisi empàtica ni lògica. Algú molt despistat de l'actualitat espanyola podria creure que els vots dels manresans són essencials per a l'aposta estratègica del seu partit o bé que els manquen un grapat de paperetes per obtenir l'alcaldia local. Res d'això. El lloc, l'escenari, només és això, un marc per llançar un discurs preparat per arribar a racons remots de la península. Ha vingut a fer de príncep valent acudint a unes terres feréstegues, habitades per persones tancades i roïnes. Per contrast, és l'indret perfecte per reunir-se amb representants de la guàrdia civil, fer-se una foto d'oportunitat amb ells i anunciar una demanda molt popular en certs cercles socials: volen cobrar el mateix que les nòmines dels mossos. Ell fa temps que els ha comprat interessadament la reivindicació. Ara encara més, sap que no governarà i per tant no depèn d'ell. No els ha dit que des de l'oposició anirà en contra dels pressupostos socialistes que inclouran aquesta reivindicació laboral. Ell ha vingut a enquadrar una atenció als mitjans per col·locar uns continguts mediàtics molt preparats i reiteratius. Poder verbalitzar el suport als agents armats en terra hostil que tant compren molts votants dels autoanomenats constitucionals (tot i que els uniformats voten sobretot a Vox) és la seva estratègia, clarament de confrontació. Després, en el moment de les declaracions a peu dret davant d'una quantitat enorme de càmeres (el col·lectiu més nombrós de tots els concentrats a Sant Domènec), s'ha presentat amb aquell posat de gendre perfecte que podria haver treballat a can Jorba però també com a víctima d'uns «intolerants» que en un nombre reduït mostraven una pancarta lànguida que celebrava la marxa d'Arrimadas a Madrid.
Ha costat crear l'ambient pretès de protestes i hostilitat. Tot molt lleuger i amb poques persones manifestant-se en contra amb tebior. Han estat tan poc sorolloses que Carles Carrizosa hi ha interactuat per veure si augmentaven de decibels. Amb poc èxit. Sort hi ha hagut d'un espontani que passant per allà ha negat a Rivera la seva condició de català. Ha estat una centrada precisa al cap d'un davanter acostumat a rematar a porta i marcar. «Jo soc més català que vostè», li ha contestat en l'única frase articulada en aquesta llengua enmig d'un discurs en castellà. Des d'una anàlisi de cronista objectiu, tot ha quedat molt forçat per aconseguir la situació pretesa davant el núvol de trípodes de televisió que ho han enregistrat amb els acòlits del darrere, sempre assentint amb els característics cops de cap. Aquests aquiescents han de saber que els seus arguments van perdent frescor. Reiterats fins a la sacietat, aviat començaran a semblar tronats. Si no els renoven, deixaran de fer efecte entre els odiosos i els odiats a les dues bandes. Han parlat des d'on diu que no és fàcil fer-ho amb llibertat. Un oxímoron de llibre. A mode de contrast, abans de començar ha hagut de sentir com li deien «guapo» i «fatxa» quasi a la vegada. La cosa ha quedat en empat insípid, ell i la Inés amb els seus discursos prefabricats, la pancarta contrària i el reiterat «Passi-ho bé» trincaire abans d'anar a dinar. De manual.
