Entro en un institut i passo pel mig d'una colla d'una desena de joves que jeuen al terra del corredor. Els envolta un silenci de biblioteca tot i ser hora d'esbarjo. Tots tenen el cap cot i la mirada clavada al mòbil. Tots excepte una noia que mira lluny, enfora, més enllà dels vidres que filtren la claror d'aquest matí de maig. Voldria saber a què aspira aquesta noia, què veu quan mira endavant i què somnia. Penso en ella el dia que s'anuncia que la NASA projecta enviar la primera dona a la Lluna el 2024. Neil Armstrong ja va fer aquesta proesa fa cinquanta anys. Va ser el primer home que va caminar per la superfície del satèl·lit. Dinou minuts després ho va fer Buzz Aldrin i el tercer astronauta de la tripulació de l'Apollo XI, Michael Collins, no va sortir mai de la cabina. A totes les entrevistes li demanen si se'n van quedar amb les ganes de baixar la mítica escaleta. Ell sempre respon més o menys el mateix, que no cal caminar sobre la Lluna per sentir-se feliç, que es va sentir afortunat pel fet d'haver participat en una de les fites més extraordinàries de la humanitat. La veritat: no me'l crec del tot.
Caic de la Lluna a la Terra a una velocitat vertiginosa quan el meu fill gran em demana per què només hi ha dues dones que volen ser alcalde de Manresa. Ell mateix, sense esperar cap resposta, diu que de dones n'hi ha a totes les candidatures, però no en el primer lloc. No són la número u, i té raó. M'enfilo de nou a la Lluna, perquè l'experiència dels primers homes que hi van arribar és significativa. Collins, per exemple, tenia claustrofòbia quan duia el vestit d'astronauta i Aldrin havia tingut episodis reiteratius de depressió que, si s'hagués sabut, els haurien restat punts davant d'altres candidats. Ser el primer es confon massa sovint amb ser el millor i el que passa al món real és menys èpic. S'acosta més a la sensació de quan et toca la tanda i t'atenen després d'haver esperat pacientment a la cua.
El diumenge 26 de maig hi ha eleccions europees i municipals. Al costat dels caps de llista -majoritàriament homes- triarem un equip de persones que hauran de comandar el present i el futur de les nostres ciutats. També fins al diumenge 26 de maig es pot visitar al CosmoCaixa, a Barcelona, l'exposició «Tintín i la Lluna. Cinquanta anys de la primera missió tripulada». La mostra inclou informació detallada sobre l'expedició de l'Apollo XI i sobre el viatge imaginari que va fer Tintín a la Lluna disset anys abans de la mà del seu creador, Hergé. Però el millor de tot és un mòdul que et permet experimentar la gravetat lunar. El més sorprenent de l'activitat és comprovar que caminar sobre la Terra per a les dones és molt semblant a caminar sobre la Lluna per als homes: els passos són lents i dificultosos i els avenços no sempre els esperats.
