En aquesta feina, la del periodista, sempre hi ha notícies que t'agafen de sorpresa i que tot i que et juren i perjuren que són certes, no les vols escriure perquè no hi trobes sentit, són injustes i, si et punxen, no et treuen sang, com la mort del regidor de Castell-galí Miguel Largo als 44 anys.

En les prop de dues dècades que fa que col·laboro amb el món municipal, he topat amb batlles i regidors de tota mena i, certament, el Miguel era una persona especial. Recordo el dia que el vaig conèixer. Feia pocs dies que ocupava el càrrec. Va obrir la porta del despatx de l'alcalde de Castellgalí i va començar a xerrar sense fre. Hem de fer això, allò i això altre també. Era així, actiu i tenaç, el primer dia, i ho continuava sent el darrer, embrancat en una nova campanya electoral. I «honest, entranyable i un gran pare», s'anava repetint ahir dins d'una església parroquial de Sant Vicenç de Castellet plena a vessar i trencada pel dolor.

Calcular el llegat dels qui se'n van és difícil. El que ningú pot negar és l'estima que ell va ser capaç de generar en tota aquella gent amb qui va coincidir, hi compartís ideals o no. Polítics d'aquells que cada vegada són més escassos, però que són imprescindibles; dels que fan equip i responen l'adversari amb un somriure. Quan se'n va una persona com el Miguel, no se'n va sola, s'endú amb ella un trosset de cadascú.