Cansats de tanta política? Jo encara no. Fins diumenge a la nit (i més enllà, on calguin pactes) l'interès que em desperten les campanyes es mantindrà ben alt. Aquesta recta final de campanya per les municipals és el moment, un espai potentíssim per als cronistes i els observadors de la matèria. Els actes electorals espurnegen pels pobles i les ciutats. Mítings i debats, trobades i passejades, llistes i cartells, fullets i trameses de paperetes. Per tot arreu arriben propostes i lemes que a vegades no diuen res. En comunicació, ser capaç de travar un text amb un cert interès sense significat (o compromís) es considera un mèrit. Els polítics, o els seus assessors, són, per tant, gent meritòria. Quaranta anys després de la primera campanya, els estrategs dels partits i les regles escrites es resisteixen a mutar. I envelleixen malament. Elements publicitaris en fanals són una raresa temporal. Costen una fortuna als partits (o sigui, a nosaltres en forma d'impostos) i l'èxit és quasi tan dubtós com les capacitats d'alguns dels autors. Sobretot en eleccions d'àmbit local, tota mena de dissenyadors afeccionats perpetren atemptats al mal gust. Fotografies mal il·luminades i pitjor enquadrades. Cares amb aquell somriure forçat, com acabats de ser sorpresos sortint del lavabo. Els imprimeixen amb combinacions ofensives de colors i cossos de lletra massa petits per ser llegits amb claredat. Si ens aturem en els eslògans, se'n salven ben pocs des del més famós de tots: el «Por el cambio» del PSOE de la seva primera majoria absoluta el 1982.
Els debats dels candidats a les alcaldies és on encara es congreguen públics nombrosos, la qual cosa indica que els ciutadans busquen sobretot el contrast de parers, al davant del llançament de consignes i vaguetats. Enter-rat el dictador, als primers temps, els mítings eren una sensació. Concorreguts, amb personal molt variat i àvid d'escoltar propostes mai sentides: idees comunistes, propostes socialistes i prèdiques catalanistes. Totes semblaven una novetat absoluta. Era quan «La Internacional» i «Els Segadors» eren cançons desconegudes. Avui (els mítings) han perdut importància, novetat i centralitat. Els partits tenen problemes reals per omplir les sales que lloguen, els sobren cadires quasi sempre i, per sobre d'aquest fet, a les funcions partidàries només hi acudeixen els acòlits. Si realment es convoquen per demanar el vot, resulta que tots els presents estan convençuts des d'abans de començar. Les localitats les ocupen els membres del partit en qüestió i els familiars dels candidats. Fa temps que la política, com el futbol, es veu molt millor des de casa. Els mitjans es preocupen de resumir, destacar i de vegades tergiversar el que s'ha dit en un acte. Entremig ens intercalem els pocs curiosos que tenim el vici d'anar a tots els possibles. Sorpresos, els organitzadors escruten aquesta mena d'assistents per intentar descobrir el motiu de la seva presència. Es pregunten intrigats si són espies dels altres partits, membres d'algun grup que rebenta aquestes trobades o qualsevol altra raó distorsionadora. I mentre els assistents els van caient, els van mutant cap als anomenats «propers» per justificar que seran quatre militants i un parell de simpatitzants. És un fenomen transversal que afecta a tots, i com que tots estan pendents de tots, ningú s'atrevirà a ser el primer a renunciar-hi. Per tant, perseveraran com en tants altres plantejaments: en sentit contrari al que es mou la societat, allò que ells en diuen la majoria silenciosa i tots afirmen haver escoltat i entès millor que cap altre.
